- Nena, a ver si adivinas qué ecs! se plantó ayer por la tarde en casa sin avisar.
- ¿A?
- No.
- ¿B?
- No.
- ¿C?
- No.
- Perdona, pero te habrás dado cuenta de que esto es más complicado de lo que parece.
- La verdad es que sí... Fue P.
- ¿Qué dices? ¿P.?
- Sí: P.
- La hostia... ¿cuánto tiempo hace... cuatro años?
- Sí... hace casi cuatro años ya.
* * *
- Ahir P. es presentà a ma casa, per la cara.
- Però què dius? Tenia entés que no manteníeu cap contacte...
- A vore, l'últim que vaig saber d'ell és que ja no vivia a València... s'havia traslladat a Lleó o a Burgos o...
- I què volia?
- Em va dir que estava ací fent un curs i que estava aprofitant per retrobar-se amb els amics de València.
- I quina cara vas posar tu?
- No vull ni imaginar-me quina cara d'imbècil se'm degué quedar.
- ¿Y qué hiciste?
- Pues nada, cuando me recuperé del shock nos tomamos un café, nos pusimos al día y poco más.
- ¿Y de qué hablasteis?
- Pues me preguntó por el trabajo, por la casa, por la política, por los amigos, por el libro...
- ¡No me jodas!
- Te jodo, te jodo...
* * *
- I com et vas sentir?
- És estrany, saps?, perquè no comptava amb tornar a vore'l mai més. Vull dir, al principi em sentia molt descol·locat i després vam xarrar de tot un poc, però res massa transcendent. És una d'aquelles situacions que no arribes a imaginar mai i que, quan passen, doncs mira, has d'improvisar.
- Però.... estàs bé, veritat?
- Sí, clar... no se'm va remoure res a dintre. És una història completament superada i no sent res al respecte. Només ens vam posar al dia. Era, no sé com explicar-ho, com una primera cita, perquè quatre anys és molt de temps.
- ¿Vas a volver a quedar con él?
- Pues no lo sé... estará en Valencia sólo hasta final de mes y... bueno. Me dejó su teléfono. Tampoco sé si él quiere.
- No le llames.
- Tú tan destructiva como siempre...
- Claro. Y dime. ¿Está guapo?
- Sí, está guapo... aunque lo vi un poco más envejecido.
- ¿No tenéis la misma edad?
- Calla, zorra.
* * *
- I què faràs? Li telefonaràs?
- No tinc ni idea... I no sé si vull decidir-ho.
- Home, ell ha fet el primer pas presentant-se a ta casa, després de tant de temps, sense saber com anaves a reaccionar. Ara te toca decidir a tu.
- Justament per això. Vull dir, jo no ho haguera fet, jo no m'haguera plantat a casa d'un ecs! del qual fa quatre anys que no he tingut notícia com si ens haguérem vist despús-ahir.
- Bé, sí ho ha fet és perquè guarda un bon record de quan vàreu estar junts i perquè t'aprecia.
- No ho sé... però és curiós, saps?, perquè després de tant de temps, i de tot el que passà i, especialment, de com passà, jo també tinc un bon record. Quan pense en el temps que vàrem passar junts, independentment de com acabà, ho recorde com una època molt feliç de la meua vida.
- Bé doncs... ja tens la resposta, amic.
- Sí, potser sí...
6 comentaris:
Jo no el cridaria, perquè no em refie massa de mi en aquestes situacions...però segurament tu tens més força de voluntat...
clar, quan ja s'ha superat, què fas? és difícil.. vull dir que si no sou amics, val la pena fer l'esforç?tal volta sí, si els dos voleu. o no.
ara el xic este ben raro, això de prensetar-se sense telefonar...
Si mai tinc un ecs! tornaré per ací a refrescar la memòria ;)
Si ya lo has superado es que la persona te da igual.
Si tienes buenos recuerdos no los estropees.
Si tienes mas que perder que ganar, no seas bobo y no quedes con el.
Ademas, seguro que en el fondo sabes que no se lo merece....
Un poquito de orgullo!!!
Benvolguda Monique, no tinc ni força no voluntat ;)
Imagine que presentar-se sense avisar fou només per guanyar amb l'efecte 'surpráis', Coralet.
Ací estarà el post per si arriba el moment, Clidice!
El orgullo, Molding, nunca sirvió de nada. Molding, Molding, Molding... de qué me sonará ese nombre... :P
NO le llames.
Fdo.: tu amiga autodestructiva...
Publica un comentari a l'entrada