Soterrar andalús

Divendres em vaig apropar a un soterrar de cortesia: un d'aquells en el qual no coneixes el mort però sí algú que li era proper. En esta ocasió era el pare d'M, una dona d'ascendència andalusa i de l'edat de ma mare que conec per raons que no vénen al cas.

De camí em vaig trobar amb mon pare, que ha estat el metge de la família del mort des que van arribar al poble, fa trenta anys:

— On vas?
— Al tanatori, que ha palmat el pare d'M.
— Qui?
— El xurro, papà.
— Hòstia, Paco. Si el vaig ingressar jo la setmana passada perquè ja no oxigenava... I a què vas?
— Res, li diré a M 'te acompaño en el sentimiento” i a casa.
— Ojo, que els andalusos són molt exagerats en estes situacions.
— Papà, això és xurrofòbia.
— Si ho dic perquè són molt sentits.

I vaig haver de reconéixer el que era evident:

— Sí, la veritat és que això sí que ho tenen.

En entrar al tanatori M em va abraçar:

— ¡Ay, hijo, grasiah por vení, pero no hasía farta!
— No es nada M, no es nada. Lo siento mucho. ¿Cómo lo llevas?
— Mira, mama, sabeh quién eh ehte chico?

La vídua estava asseguda a una cadira:

— Pueh asín por la carita diría que sí... pero no.
— ¡Maaama! Eh el hijho del médico.

A la dona li canvià la cara:

— ¡Aaaaay! Hijo mío... hijo mío... ¡no sabeh cómo queremoh a tu padre en casa!
— Gracias, señora. Le acompaño en el...

I M em va fer una escolteta:

— Le he dao doh tranquimasín a mi madre porque ehtava mu nerviosa.
— Claro, claro...

I la vídua continuà:

— Ay, tu padre... cuando se entere... con el apresio que le tenía a mi Paco...
— Sí, —vaig apuntar— mejor se lo diré mañana...
— Ay, y cómo quería mi Paco a tu padre, ay...
— Gracias, señora.
— Eh que tu padre... ay, tu padre...¡tu padre p'a nosotroh eh Dióh! ¡Tu padre eh Dióh! —cridà alçant les mans al cel.

Vaig callar i vaig valorar les conseqüències d'eixa blasfèmia fins que M em va fer una altra escolteta:

— Eh que mi madre siempre ha tenío mucha fe en tu padre.
— Bueno, entonces eso lo explica todo.