El panorama

La setmana passada vaig tindre una cita amb un xic i em contà, amb una cervesa a la taula, quin era el seu panorama vital:

“Treballe deu hores a la setmana en una feina per a la qual estic sobrequalificat. De fet, des que em vaig llicenciar no he pogut fer ús del títol universitari, que encara està a l'armari. Cobre 341 euros al mes i això em dóna per a pagar la gasolina del cotxe, la factura del mòbil, fer-me alguna cervesa de tant en tant i, depén del mes, de vegades puc fer una compra al súper per a ajudar a casa, perquè —com pots imaginar— encara visc amb els pares. El pitjor són les perspectives de futur, perquè no sé quan canviarà tot açò. He llegit que, potser, en 2015 la cosa començarà a moure's, però què se suposa què he de fer fins 2015? Tinc 31 anys i no només no puc comprar-me una casa, sinó que ni tan sols puc anar-me'n a viure de lloguer perquè, per exemple, per a passar la ITV del cotxe, que em toca la setmana que ve, he d'estalviar dos mesos. I sóc conscient que encara hi ha gent que està pitjor que jo, eh?, però és que això no em consola, perquè a poc a poc he hagut de renunciar a totes les aspiracions que tenia.”

Per descomptat, vaig pagar les cerveses.