L'encant de no ser part interessada

Una de les crítiques que la caverna ha fet a Ada Colau és el fet que la portaveu de la PAH no té una hipoteca, i diuen: “si ella no té una hipoteca no és de veres que tot el món haja estat forçat pel sistema per a contractar-ne una” i “en realitat el que busca esta xica és protagonisme”.

Este argument, que podria estar desenvolupat per una mona borratxa, en realitat el que pretén és desacreditar el dret d'una persona a mobilitzar-se i militar en una causa en la qual no és part afectada directament, quan això és precisament el que atorga un punt més interessant a les causes que una persona decideix abanderar.

Òbric parèntesi. Açò vindria a ser una versió més moderna d'allò de “no et fotes en política, fill meu”. Tanque parèntesi.

És lògic, per exemple, que les víctimes del terrorisme formen un lobby per defensar els seus interessos, que les víctimes de l'accident del metro de València reclamen respostes, o que els afectats per la venda de productes bancaris tòxics vulguen recuperar allò que els han estafat

Estes persones han perdut alguna cosa i, encara que potser mai havien militat ni havien abanderat cap moviment que no els afectara directament, tenen tot el dret del món a mobilitzar-se i a demanar el suport de la societat per a les seues causes particulars, encara que segur que en alguns casos ells mai no l'havien prestat abans.

A Ada Colau se li poden criticar moltes coses (sobretot alguns discursos i les jaquetes d'eixa terrible pell sintètica que es fot quan ix a la tele), però mai que haja esdevingut l'abanderada d'un moviment que no li afecta directament, perquè les implicacions desinteressades (per no estar afectats directament) és el que ens fa ser més persones.