Cuatrocinco

Per molt que m'esforce no sóc capaç d'imaginar res pitjor per a un pare que haver de soterrar el seu fill. De fet, no recorde on vaig llegir o escoltar que este fet és tan horrible que el diccionari ni tan sols ha establert un mot per a esta situació, com sí que ocorre en canvi per qui perd els pares (orfe) o la parella (vidu).

Potser qui perda un fill necessitarà ajuda professional tota la vida per poder refer-se i per això em costa molt entendre aquells pares que després d'haver perdut una filla en circumstàncies horribles esdevenen estrelles als mitjans de comunicació, venen la intimitat familiar com si es tractara d'una exclusiva a l'Hola, pretenen determinar la política penal i penitenciària de l'Estat o juguen amb la idea d'encapçalar llistes electorals.

Em costa, com deia, entendre estes reaccions i em repugna l'ús que els mitjans de comunicació i els sectors més ultres fan d'estes famílies per exigir coses com 'el compliment íntegre de les penes' o la 'cadena perpètua', conceptes que després són inconvenientment usats per la dreta d'esta Confederació Ibèrica de Nacions que ens toca patir.

Però, especialment miserable i repulsiu és el tractament que es dóna al programa de la catalana Concha García Campoy a Cuatro d'esta mena de casos i, sobretot, del cas Marta del Castillo i si fa unes setmanes esta senyora es despatxava amb un especial sobre el cas titulat Red de mentiras (!) en el qual es presentava a la casa de la família i preguntava a sa mare tan tranquil·lament si la roba de la xiqueta 'todavía huele a Marta' (!!), este matí presumia d'haver tingut en exclusiva les primeres declaracions del iaio sobre l'últim esperpent relacionat amb el crim: una rudimentària cerca del cos de la criatura amb pics i pales al mig del camp.

Pel que sembla hem de felicitar el canal de Prisa: ha sabut adaptar-se (i de quina forma!) als paràmetres de la nova empresa nascuda de la seua fusió/fissió amb Telecinco.

Brava Concha!