El foc de la iaia

En tota la setmana no he sabut en quin dia estava. Potser el fet fet d'haver passat tot el matí de diumenge al jutjat per culpa d'una guàrdia de dissabte m'ha desbaratat el rellotge (o el calendari) intern, i si dilluns tenia la sensació que era dijous, hui em fa la impressió que hem tornat a dimarts. 

 

Torne a estar de guàrdia i en una estona em deixaré caure pels jutjats per passar el matí en companyia d'un acusat de robatori amb violència i un altre d'agressió a l'àmbit domèstic. La millor companyia per a un divendres de matí, doncs.

Em consola saber, però, que no sóc el més desbaratat del veïnat, ja que fa mitja hora, després d'haver tornat de la comissaria i mentre passejava amb Matt, m'he trobat la iaia al carrer:

- On va tan prompte i amb el fred que fa? -li he preguntat i sí, li parle de vosté a la iaia perquè a casa som molt francesos i molt respectuosos amb la gent gran. Almenys fins que comencen a pixar-se a sobre.

- Tinc hora per a tallar-me el monyo -m'ha contestat.

- Malgastadora... a este pas no heretaré un xavo! -li he tirat en cara

Li he dit que vaja amb compte, perquè des que feu els 88 anys (huit-huit, que diu ella), el seu caminar s'ha ressentit i és més inestable, i quan ja em disposava a continuar amb el passeig, m'ha cridat:

- Fiiiiill!

- Què vol, hòstia? -he contestat simulant que tot el que em diu em fa nosa, perquè és un joc privat de la iaia i meu.

- Si passes per casa, pega una mirà a la cuina, perquè ara no sé si m'he deixat el foc o el gas encés -i ha continuat el seu camí fins la perruqueria tan tranquil·lament, com si en lloc de deixar-se el foc (o el gas) encés, s'haguera deixat una finestra oberta.

Matt i jo hem anat directes a casa de la iaia per comprovar si el foc (o el gas) estaven encesos, però no, perquè per sort la iaia no és capaç de recordar si ha apagat el foc (o el gas) després de desdejunar, però almenys sí que ho fa.

Podria ser pitjor.