dijous, 2 de desembre del 2010

Amiga/Amada


Al llarg de la meua vida professional m'he fet càrrec del divorci de dones que portaven per nom Olvido, Heidi, Luz Divina o Bienvenida i, per tant, era només qüestió de temps que entrara per la porta una dona de nom Amada. 
 
I que estiguera igual de torrada que tota la resta.

- Quiero divorciarme de mi marido -m'explicà només aponar-se a la butaca.
- Para eso estamos, Amada.

Després de fer-li cinc cèntims sobre el procediment i d'explicar-li quina documentació em feia falta, em vaig disposar a formular les preguntes típiques d'un divorci, començant per qui es queda la casa.

- Vamos a seguir viviendo juntos.

No em va sorprendre massa la resposta, perquè la crisi ha fet que esta situació siga molt més corrent del que a priori es podria imaginar.

- Vale, pero él tendrá que señalar otro domicilio, aunque sólo sea a efectos legales.
- Que ponga el de casa de su madre, aunque, mira, a mí me gusta como estamos: quiero seguir lavándole la ropa y haciéndole la comida, pero no quiero que me hable.

Vaig guardar un convenient silenci per si no havia entés ben bé què havia dit Amada.

- Es que no quiero que me dirija la palabra.

Ho havia entés correctament la primera volta i, al mateix temps que les seues accions en feminisme es desplomaven, el nivell de trastorn que havia diagnosticat en vore-li les metxes es disparava. Però, tot i això, vaig provar a ser didàctic.

- El problema es que eso no lo puede regular el divorcio... y menos si pensáis seguir viviendo juntos.

Però encara faltava l'explicació de la falla:

- Mira, el tema es que mi marido bebía mucho y de vez en cuando se ponía impertinente, y aunque ahora, gracias a Dios, se ha pasado a la cerveza sin alcohol todavía no se ha dejado el vino con gaseosa a la hora de comer, y no quiero que me hable cuando haya bebido porque, claro, yo le digo “borracho” (porque bebe, ¿eh?) y él me dice “drogadicta”, así gritando, (porque me tomo mis pastillas, ¿sabes?, las que me dio el médico) y, claro, eso me convierte en una mujer maltratada, porque eso es maltrato psicológico. Y yo no tengo que aguantarlo, que estoy muy concienciada con el tema.

Amada em deixà amb la boca oberta i completament descol·locat:

- No te voy a engañar, Amada, pero tu caso parece muy complicado.

5 comentaris:

Clidice ha dit...

on és la maneta per demanar parada?

no m'estranya que necessitis desfogar-te, que aquesta feina teua és per parar al frenopàtic ... o fer-ne una sèrie ^^

Corpi ha dit...

El món és tan gran i hi ha tanta gent, que no és d'extranyar que passen estes coses. Una altra és que vagen a parar totes al teu despatx professional. Paciència Martí, paciència.

Theresia Kalogeropoulos ha dit...

No estic segura, però diria que a la feina no tens temps per avorrir-te molt...què no t'ha passat pel cap fer un llibre d'anècdotes?

Busca qui t'ha pegat ha dit...

Gràcies a tots tres per comentar. Corpi i Clídice ja sabeu que la meua feina i que els tarats en general em donen 'vidilla' ;)

Theresia, algú ja tingué la idea... http://buscaquithapegataldia.blogspot.com/search/label/paper

;)

Theresia Kalogeropoulos ha dit...

D'aquest ja en sabia l'existència XD! Em referia a un exclusivament d'anècdotes a la feina, com el de "Anécdotas de enfermeras" ;D!
Bon pont!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails