Orgull judicial

Dilluns vaig tindre l'audiència prèvia, que és un tràmit per a determinats procediments civils en el qual les parts intenten buscar un acord i anuncien quins mitjans de prova utilitzaran al judici, del cas de l'oli, aquell en el qual una empresa cordovesa reclama a la meua client deu mil euros per la compra de quatre mil litres d'oli d'oliva.

Abans d'entrar a sala, com mana el protocol, se'm va presentar l'advocada contrària, una pija tan andalusa com l'oli desaparegut, i m'amollà:

— No encontraba estos juzgados, como son tan pequeños...

— ¿Pequeños? Es un edificio de tres plantas, nena.

— Bueno, a lo mejor es porque estoy acostumbrada a los de Plaza de Castilla...

Odi.

— Claro, claro... Eso debe ser.

En això aparegué la funcionària encarregada de cridar a les parts i ho féu, desgraciadament, amb unes xancles amb velcros.

— Home Martí. Te toca a tu? —em saludà.

— No, jo vaig al de les deu.

— Molt bé —em contestà abans de cridar: ¡JUICIO VERBAL CUATRO TRES NUEVE!

Quan la funcionària desaparegué tornà l'advocada andalusa:

— Qué cutre es esto, ¿no? Has visto las chancletas...

— Sí —vaig interrompre la pija, i tot i que he de confessar que les xancles amb velcro constitueixen una de les meus fòbies particulars no estava disposat a que una pija andalusa se'n fotera dels meus jutjats, i vaig haver d'afegir: Y la verdad es que tienen pinta de ser muy cómodas.

Òbric parèntesi. Tampoc sé quina altra cosa es pot dir d'unes xancles. Tanque parèntesi.

Quan vam entrar a sala, però, i fins i tot abans d'obrir la boca, la jutgessa havia tirat per terra els meus esforços per mostrar una mica d'orgull dels meus jutjats: no s'havia pentinat, tenia la brusa feta un nyap i portava les mans brutes de retolador.

Davant el panorama, l'advocada andalusa em va mirar i alçà les celles, i jo em vaig haver de donar per vençut: la jutgessa portava al braç una calcomania de Bob Esponja.