L'estiu de la iaia

— Com ha passat l'estiu?

— A soles, molt a soles.

Si no fóra perquè conec la iaia, quasi m'haguera fet sentir llàstima.

* * *

Fins ara, en arribar l'agost, mon tio s'emportava la iaia a l'apartament que té molt a prop del que tenen els meus pares, però enguany, per primera volta, la iaia ha passat l'estiu al poble i no a la platja.

Este estiu la iaia no ha volgut marxar després de l'experiència de l'any passat, perquè amb mon tio ja divorciat i, també, mig desperolat la convivència entre tots dos resultà desastrosa. Recorde que un dia a mitjan agost va vindre al nostre apartament i va demanar mon pare que la portara a casa i que si no ho feia ella mateixa agafaria la maleta i se n'aniria en autobús.

La iaia és de conya.

Doncs bé, mon pare ha permés que la iaia es quede sola enguany perquè mon tio, que tampoc no ha anat a la platja, es va comprometre a dinar tots els dies amb ella i a vigilar-la de prop, i la cosa sembla que anava bé, però no del tot, perquè dilluns em vaig topar amb mon tio a la porta de casa:

— Martí, ja et quedes al poble?

— Sí, tio. Hui és el primer dia.

— Molt bé... atén, si no t'importa... pots anar tu a dinar amb la iaia esta setmana? És que jo ja no puc més.

Vaig alçar les celles.

— Bé, jo et rellevaré.

— Gràcies. De veres que ja no puc més, —i afegí abaixant el to de veu: la iaia m'ha fet cagar sang.

I no sé si mon tio parlava en sentit literal o estava fent una desagradable metàfora, però espere de tot cor que haja estat la primera opció.