La
setmana passada, pel carrer, em vaig trobar una polsera. Considerar
que era una peça de bijuteria seria un acte de generositat: una goma
elàstica travessava una sèrie de perletes de plàstic i una creu,
també de plàstic, amb corets i vidrets incrustats.
Una
cosa terrible, en definitiva.
Me
la vaig fotre a la butxaca i després de dinar amb la iaia, sense
pensar-hi massa, li la vaig donar:
—
Tinga, per a vosté.
—
Açò què és? Un rosari?
—
Déu, espere que no... és una
polsera.
—
Quina preciositat! Açò són
els meus reixos?
Vaig
dubtar un moment.
—
Sí, són els reis, que han
arribat amb retard —i
vaig marxar com si res.
De
nit, però, em va telefonar ma mare:
—
Atén, d'on has tret això que
li has regalat a la iaia?
—
El què?
—
Eixa polsera.
—
Ah, me l'he trobada pel carrer.
—
No pots imaginar-te la nit que
ens està donant a ton pare i a mi: que si eres l'únic que ha pensat
en ella, que si eres l'únic que està agraït per la feina que fa...
—
Hòstia...
—
Espera, que ara ve la millor
part: li l'ha mostrat a tot el veïnat dient que és un regal del seu
nét major.
—
Hòstia puta... Però si és
horrible! No vull que la gent pense que regale eixa classe de
coses...
—
I que te l'has trobat pel
carrer, fill, que te l'has trobat i que no saps de qui és...
—
A vore com ho apanye ara...
—
Sí, a vore com ho apanyes...
Al
dia següent em vaig trobar la iaia a la porta de casa parlant amb la
veïna.
—
Hola iaia. Hola tia Inés.
—
Ja m'ha ensenyat la iaia la
polsera que li has comprat —intervingué
Ineseta.
No
sabia on fotrem.
— Sí...
iaia, entrem, que vull parlar amb vosté.
I
una vegada dins de casa:
—
Iaia, no pot anar ensenyant la
polsera pel carrer.
—
Per què no, ma filla?
Vaig
callar. Potser abans d'haver dit res havia d'haver desenvolupat un
argument.
—
Perquè li la poden furtar.
La
iaia arrugà el nas.
—
Què dius?
—
Un lladre. Un lladre pot
vore-la i pensar que té més joies a casa i entrar a furtar.
—
Ai, Jesús... no ho havia
pensat!
—
És que hi ha que pensar un
poquet les coses... Mire, el millor que pot fer és alçar-la i no
traure-la al carrer.
Encara
em passa poc.
3 comentaris:
Molt bo, m'ha fet riure! Els actes més innocents poden tenir conseqüències inesperades.
lliçó moral: millor no fer regals xD
Gràcies a tots dos... ara ja he aprés la lliçó ;)
Publica un comentari a l'entrada