No em puc queixar

 

L'EPA ha vomitat unes dades que fan tremolar: a Espanya els aturats ja són 5.965.400 (un 26,05% de la població que hauria de treballar) i al País Valencià, on els nostres governants semblen decidits a demostrar que les coses sempre poden empitjorar, la xifra ja passa dels 700.000 aturats, amb un percentatge del 28,10%.

Amb este panorama, sembla que sóc l'únic (juntament amb els jutges encarregats d'investigar els casos de corrupció dels populars valencians) que en 2012 ha tingut més feina que mai i que, pel que sembla, en 2013 en tindrà encara més.

En estos vint-i-tants dies que portem de l'any, per exemple, no només he fet dues guàrdies i he tancat assumptes que arrossegava de l'any passat, com un cas d'insolvència punible i alçament de béns i un altre relatiu a la divisió judicial d'una herència, que són temes que no havia vist mai, sinó que els casos de família, després d'haver tancat tres divorcis en poc més de dos setmanes, s'han disparat al despatx: només esta setmana, per exemple, han entrat dos clients nous disposats a demandar els ecs!

Òbric parèntesi. Les crisis sentimentals i la crisi econòmica són línies paral·leles. Tanque parèntesi.

A banda d'això, també tinc damunt la taula assumptes penals com ara robatoris, denúncies falses, robatoris, lesions imprudents, robatoris, receptacions, robatoris, danys i, també, robatoris.

A la vista de la situació general, per tant, no em puc queixar. Encara que em toque treballar este cap de setmana preparant demandes civils, no em puc queixar. Encara que quan arribe a casa només tinc ganes de tirar-me al sofà i no parlar amb ningú, no em puc queixar. Encara que els clients tenen barra lliure per telefonar-me des de les nou del matí a les deu de la nit, no em puc queixar.

I encara que em toque fer-me càrrec d'un assumpte relacionat amb un nínxol del cementeri del poble pel qual els hereus estan discutint, no em puc queixar.