L'harakiri de Botella

Per a qualsevol valencià amb dos dits de front és una bona notícia que Madrid s'haja quedat sense els Jocs Olímpics de 2020: a la terreta sabem perfectament quines són les conseqüències d'allotjar la celebració d'allò que els governants anomenen “grans esdeveniments” i que per als mortals són només saraus per a multimilionaris en pantaló curt.

El somni olímpic de les elits madrilenyes ha esdevingut un malson per a l'alcaldessa de la Villa y Corte, la qual s'ha convertit en el centre de totes les crítiques, fins al punt de qüestionar-se, encara més, la seua possible candidatura a les eleccions municipals de 2015.

Considere, però, que la majoria d'estes crítiques són injustes: sí, és cert que és una política mediocre, però això no és cap novetat si fem una ullada a l'escena política local espanyola; sí, és cert que esdevingué alcaldessa de rebot a una ciutat de la qual només coneixia el barri de Salamanca, però això s'ha convertit en un fet recurrent a Espanya; sí, és cert que parla un anglés lamentable i que té la capacitat oratòria d'una sabata, però això no la inhabilita per a l'exercici de la política, sinó que la fa susceptible de ser presidenta del Govern; sí, és cert, que el COI ja ha dit tres vegades que no a la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics, però d'eixes tres Gallardón se n'ha emportat dos i encara el tenim de ministre.

Potser la societat s'ha acarnissat injustament amb Ana Botella, però la vida tampoc no és justa i sí, és innegable que la candidatura olímpica de Madrid ha costat un grapat de milions de diners públics, però si això significa que els madrilenys no hauran de suportar una legislatura més Ana Botella d'alcaldessa podríem considerar que no han estat tan mal invertits.

Portades de la revista francesa Hara-kiri, dels anys 60