Menjar

Quan vaig començar a festejar amb el Nou Novio, ja fa uns mesos enrere, m'enganyà: havia de preparar el sopar per a la primera cita, que és aquella en la que folles, i li vaig telefonar per preguntar si tenia alguna al·lèrgia o si hi havia algun aliment que no li agradara:

— No, menge de tot — em va contestar.

— Perfecte, perquè pensava fer unes cigales i...

— Bé, en realitat el marisc no m'agrada.

Òbric parèntesi. Opine que la gent que no menja marisc és perquè no ha passat l'adolescència. Tanque parèntesi.

— Cap marisc?

— Cap.

— Bé, i si faig un tàrtar de tonyina amb alvocat...

— És que l'alvocat no m'agrada.

— Com?

— I tampoc menge coses crues.

Redéu.

— No et calfes el cap. Amb unes creïlles fregides i un ou deixat caure anem bé.

— Creïlles fregides i un ou deixat caure? Bé, almenys triaré un bon vi...

— Vi? La veritat és que preferisc una cocacola. O aigua.

Podia vore com les cigales fresques que tenia al banc de la cuina se'n fotien de mi.

— Disculpa, però quan m'has dit que menges de tot, a què et referies? A pizza, kebab i mcdolalds?

— Sí, i potser a alguna cosa més.

I eixa cosa més compensa (i molt) la deficitària educació gastronòmica del Nou Novio.