President

Fins ara, quan anava a passar un cap de setmana a la platja havia de fer-ho a l'apartament dels meus pares i, el que és pitjor, en companyia dels meus pares.

Este estiu, però, quedà lliure un segon apartament, a la mateix urbanització però en un altre edifici, també propietat dels meus pares i que havia estat llogat els últims trenta anys a diferents inquilins.

Òbric parèntesi llarg i xafarder. Els últims inquilins d'este apartament eren una parella jove que hi havia fixat la residència habitual. El van deixar perquè, després d'un grapat d'anys de festeig, havien decidit casar-se i buscar un pis a un centre urbà de veritat i no a una zona de platja que en hivern resulta l'escenari perfecte per a una seqüela de The Shining.

La qüestió és que després d'anys passant l'hivern tots sols a una urbanització deserta van deixar la relació perquè ell va conéixer una altra a la primera reunió del claustre de l'institut on feia classes el curs passat. Tanque parèntesi llarg i xafarder.

Com deia, l'apartament estava lliure per primera vegada en tres dècades i mon pare va decidir que calia reformar-lo. Vam estar fent càlculs i, després de trenta anys, la reforma havia de ser tan gran que no tenia sentit si la idea era llogar-lo de nou, perquè farien falta trenta anys més per traure-li profit.

Mon pare, per tant, me'l va oferir, i després d'una reforma brutal, l'1 de juliol estrenava apartament.

Tot, però, no podia ser tan perfecte i, la primera setmana d'estiu el porter de l'edifici em va preguntar quan volia convocar la reunió de l'edifici, perquè resulta que jo era el president.

— M'he instal·lat enguany. No puc ser el president.

— Això parla-ho amb l'administrador.

I això vaig fer: vaig tancar la data de la reunió per a un dia que estava de guàrdia i no vaig aparéixer.

Com a la platja el curs presidencial va d'estiu a estiu, vaig donar per suposat que ja havia acabat el meu mandat, però res d'això, perquè resulta que al món paral·lel de les administracions de finques de platja, les legislatures duren dos anys, fet del qual em vaig assabentar la setmana passada en rebre este correu electrònic de l'administrador:

Buenos días. Adjunto presupuestos de los trabajos que se solicitaron en la reunión de este verano. Por un lado se solicitó el cambio de los bancos de piedra de la entrada, y por otro hay que renovar el contrato de mantenimiento de los ascensores, que en un principio se había conseguido que se bajara el precio trimestral, pero en la reunión un propietario, solicitó que se pidiera precio para que se incluyeran las reparaciones, es decir un contrato a todo riesgo, te paso los precios de las dos opciones. Indicarte que en la reunión se delegó en el presidente la elección del presupuesto más adecuado para la comunidad, por lo que le han pasado la pelota a usted.

I ara he de triar entre els models de banc “Leopoldo” i “Vilamarxant” per a una comunitat de propietaris que sembla decidida a castigar-me durant tot l'hivern.

Definitivament, no seré el president més popular que ha tingut este edifici.