Als museus de Hobart tot està mort o extingit.
Dimecres
de matí vaig marxar a Tasmània. Havia reservat una plaça en un
grup de gent desconeguda que em portaria durant cinc dies a recórrer
l'illa, però la ruta començava dijous, així tenia un dia per a
conéixer Hobart, la capital, amb tota la tranquil·litat del món.
O
això em pensava, perquè quan em vaig enlairar ho vaig fer evitant
pensar en el que havia vist a la televisió els dies anteriors a
Melbourne: el mateix dimecres arribava a Tasmània un turmenta
antàrtica (!) que no només faria abaixar les temperatures, sinó
que anunciava pluja per a tota la setmana.
La
turmenta, puntal, va arribar a l'illa al mateix temps que jo i a
l'aeroport, ja aterrats, ens va tocar esperar mitja hora per poder
eixir de l'avió perquè amb el vent que feia, segons el personal de
la tripulació, ningú ens podia assegurar que arribaríem vius a la
terminal.
Durant
tot el dimecres no va deixar de ploure, així que de Hobart només
vaig poder visitar un parell de museus (on tot estava mort o
extingit) abans de tancar-me a l'hostal i preparar-me per a la ruta.
Al
fred antàrtic i a la pluja havia de sumar un altre inconvenient: el
dia anterior, no sé com, em vaig fotre el genoll dret, de forma que
quan caminava no podia flexionar la cama i em tocava arrossegar-la
del mal que em feia.
Encetava
un viatge de cinc dies de boscos, platges, muntanyes, llacs i albergs
en un estat lamentable: banyat, gelat i lesionat.
I
encara em faltava conéixer els companys de viatge...
1 comentari:
Promet! Quines aventures!
Publica un comentari a l'entrada