Estralejar

 

Marta Fernández a la tele: “Elisa, José María, Ángela y Carmen, muchas gracias. Y a ustedes espero verles mañana aquí, en las Mañanas de Cuatro. Ahora les dejamos con Hilario Pino y la última hora en Noticias Cuatro”.

- Quin canal tens posat? -em preguntà la iaia mentre esperàvem mon pare per a dinar.

- El quatre –vaig contestar, perquè la iaia no coneix les cadenes pel nom, sinó pel número del botó que cal prémer.

- Ja deia jo...

- Què deia vosté, si es pot saber?

- Que no era el cinc.

- I com ho ha sabut?

- Perquè esta xica és molt amable i educada i les del cinc semblen... gitanes.

- Iaia!

- És de veres, fill: es passen el dia estralejant.

- Però vosté coneix algun gitano?

- Jo no, però veig les gitanes del mercat.

- Eixes no compten, iaia.

- Per què?

- Perquè tots els venedors del mercat semblen gitanos.

La iaia acluca els ulls i amolla:

- I les filles de Lola Flores compten?

Li torne la mirada aclucada i no em queda un altre remei que admetre:

- Sí, iaia, eixes sí que compten.

* * *

estralejar (v), que deriva d'estral (destral en català de dalt), és la forma dels valencians per referir-se a una situació en la qual hom (i sobretot don) parla molt i exaltadament, però també quan critica, marparla o, senzillament, posa a parir un altre.

Este mot, molt comú al País Valencià i que la iaia gasta sobretot en la frase “No em faces estralejar!”, només el recull el Diccionari català-valencià-balear i, com a curiositat encara més freak, cal dir que els xurros valencians l'han adoptat amb el mateix significat amb la forma estraliar però, en canvi i paradoxalment, alguns pobles de Conca encara conserven la forma valenciana estralejar amb pronúncia castellana, clar.

Ja en parlà, d'estralejar, Josep Lluís, de Saps què vull dir-te?