Dijous barceloní

Després d'haver analitzat (d'aquella manera) els resultats de les eleccions europees -ereccions europees en el cas italià- i d'haver agraït l'assistència i el suport rebuts (d'aquella manera també) durant la presentació de Busca qui t'ha pegat, estic en condicions d'explicar tot el que va donar de si un llarg cap de setmana.

I començarem, perquè toca fer-ho així, per la presentació del llibre, que va constar de dues parts: la primera tingué lloc a la llibreria Antinous i després d'una introducció per part dels editors, el públic va llegir uns quants textos per il·lustrar aquells que encara no coneixien el llibre.

La segona part, a l'inefable Cangrejo fou molt més lleugera i també es van llegir un parell de textos, un dels quals motivà que una assistent increpara l'autor al crit de misogin!

En cap de les dues parts vaig intervindre, tot i que sóc conscient que qualsevol que publica un llibre té l'obligació moral d'explicar allò que ha perpetrat, però és que quan vaig escoltar, per primera vegada, els meus textos en veu alta em vaig sentir estrany i és fàcil entendre el motiu: quan vaig començar a escriure esta mena de dietari, ja fa anys, no tenia -ni de lluny- cap pretensió editorial, per la qual cosa puc assegurar que Busca qui t'ha pegat és un llibre sense pretensions. Ni literàries ni de cap altre tipus. I per un moment vaig tindre la sensació que la cosa se me n'havia anat de les mans, una sensació que hui ja no tinc, però que en aquell moment és va fer molt patent.

Podia haver fet una intervenció per agrair l'assistència, per explicar el valor terapèutic d'un blog o per queixar-me de com la pèrdua de l'anonimat pot condicionar els textos futurs, però vaig preferir callar, posar-me roig en alguns moments i, també, penedir-me d'haver escrit alguns textos, fins l'extrem que quan un dels editors -mig en broma o no- va anunciar que l'editorial no es feia responsable ni tampoc compartia les opinions que l'autor havia vessat al llibre vaig estar a punt de saltar per dir que l'autor tampoc ho feia.

La fi de la presentació tingué lloc en el mateix moment en què -copa de cava en mà- entrava al vehicle d'un -camell- desconegut per provar a fer de la nit una experiència encara més estupefaent.

I tant que ho vaig aconseguir, ja que vaig necessitar que els meus acompanyants em refrescaren la memòria al matí següent sobre determinats moments de la nit que no recordava, com ara que havíem estat a un pub de lesbianes o que havíem presenciat una baralla al mig del carrer, en la qual mentre un paio rebia cops de puny estés al terra un altre provava a defensar-se dels seus agressors amb una crossa ortopèdica.

Coses, en definitiva, que passen a Barcelona.

Fotos d'EA