NIF/FIN

Divendres de vesprada NIF i jo, separats per dos cafés, vam decidir posar punt final a la nostra relació d'una forma civilitzada i raonada, justament la forma en què no estic acostumat a fer les coses: els seus retrets van ser més que justificats i per part meua no hi hagué cap objecció ni excusa possible.

Mentre parlàvem em mirava als seus ulls i vaig ser conscient d'allò que estava passant: tenia davant meu, escorreguen-se'm entre els dits, no només la millor relació que he tingut mai, sinó la millor a què puc aspirar.

En efecte, NIF és el millor que em podia passar: com indica l'acrònim, és el millor nóvio, el més ideal i el més formal. És justament allò que pensava que buscava després d'haver passat al llarg de tants anys per un rosari de relacions que o bé no em portaven enlloc o bé em portaven precisament on no volia anar-hi.

La relació amb NIF ha coincidit en un moment intens de la meua vida i he hagut de compaginar esta relació amb altres projectes personals i professionals que han requerit d'atenció constant i que m'han descentrat més que mai. NIF ha estat al meu costat, suportant-me les fílies i les fòbies -que en són un bon grapat- i els moments psicòtics i neuròtics.

I jo, en canvi, no he pogut treure'm dels dits la sensació d'estar enganyant-me, d'estar vivint i gaudint una cosa que ni mereixia ni buscava, de fingir que no sóc com sóc i provocant un sabotatge inconscient a la que, com he dit, ha estat la millor relació que he tingut.

En definitiva, NIF és un xic tendre, atractiu i intel·ligent i continua, per tant, sent un nóvio ideal i formal, però no el meu, perquè qui ací es confessa no és res de tot això.

Per molt que m'encabote, no ho sóc.