Público regalà dissabte passat el llibre ¿En qué creen los que no creen?, una recopilació de les cartes que Umberto Eco i Carlo Maria Martini, arquebisbe milanés, van intercanviar convidats per la revista Liberal per incentivar el debat entre el món laic i el religiós, i en concret el catòlic.
A les llargues cartes, tots dos prohoms polemitzen -però no massa, malauradament- sobre diferents i variades qüestions, però Eco insisteix en una idea abans de posar en dubte determinades actituds i dogmes de l'Església i ve a dir una cosa així: “A mi me la sua allò que fa l'Església, perquè no sóc creient, però només per curiositat...”.
Compartisc el punt de vista d'Eco, ja que a mi em resulta completament indiferent, per exemple, que el Vaticà considere un dogma de fe inqüestionable que un colom prenyà una verge i que el resultat d'este experiment -que hauria de ser objecte d'un profund estudi bioètic- siga el fill d'un déu, però és que el problema no és la doctrina de l'Església, la qual només és d'aplicació o exigència als seus fidels, sinó el caràcter expansiu d'esta institució tan integrista.
En efecte, a mi me la sua completament que el Vaticà no deixe que les dones puguen celebrar missa, que els capellans tinguen prohibit el matrimoni o que no es puga qüestionar ni el misteri de la santíssima trinitat ni la infal·libilitat del Papa, perquè no sóc creient.
En canvi, no em resulta tan indiferent que l'Església condemne l'ús del preservatiu, la interrupció de l'avortament, els avanços científics amb cèl·lules mare o els drets dels homosexuals, perquè tot i no ser creient, considere que estos posicionaments irresponsables generen odi en la massa creient i ataquen drets de terceres persones.
Però el que més m'exaspera són les connexions de l'Església amb el poder civil, sobretot amb aquell que se suposa que és progressista. Ja coneixíem els deliris catòlics de socialistes com l'ecs!alcalde d'A Corunya o l'ecs!cacic manxec, però el que últimament ens ha fet al·lucinar -i de quina forma!- és l'alcalde de Saragossa, l'ecsministre Belloch: quan no dedica un carrer al fundador de l'Opus Dei, es nega a retirar el crucifix del saló plenari de l'ajuntament, prohibeix que l'autobús ateu circule per la ciutat o, la última de moment, declara institucionals els actes religiosos del Pilar per obligar els regidors a assistir-hi, vulguen o no.
Al remat, resulta que el problema no és l'Església que ens toca patir sinó una classe política que ha confós les institucions democràtiques amb un confessionari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada