Si no passa res més, enguany estic convidat a la celebració de l'enllaç matrimonial de quatre parelles d'amics. 2010, doncs, sembla que serà un any profitós per a Rosa Clarà i per als salons de banquets de la comarca.
L'estadística ens diu que dels quatre matrimonis només dos acabaran en separació o divorci, tot i que des de 2006 el nombre de dissolucions del vincle matrimonial no fa una altra cosa que caure per culpa de la crisi, però pel que fa a les altres dos parelles les estadístiques no ens diuen res.
Òbric parèntesi. No seré jo qui s'aventure a fer prediccions o apostes (seria de mal gust) sobre quines seran les dues parelles que es trencaran i quines les que sobreviuran als hipotètics contratemps, infidelitats o disfuncions erèctils, però sí que estaré al seu costat si arriba el moment per oferir els meus serveis com advocat. Tanque parèntesi.
Tal com ja he dit en alguna ocasió, la meua condició d'advocat m'obliga a recomanar el matrimoni per a aquells que pretenen formalitzar la seua relació sentimental, ja que es tracta d'una figura civil heretada del Dret Romà que dóna solució a molts problemes i incidents que poden sorgir en el dia a dia d'una parella.
Una altra cosa ben diferent és la vergonyosa i miserable apropiació per part de l'Església catòlica d'este contracte exclusivament civil (recordem que fins el Concili de Trento de 1563 el Vaticà no considerà que el matrimoni fóra indissoluble) i els elements, de millor o pitjor gust, que solen acompanyar la posada en escena de l'esdeveniment.
Siga com siga, les bodes no només et permeten mudar-te (amb més o menys gràcia), menjar sense mesura, beure fins caure redó i comprovar que no només en la teua família, sinó en la de qualsevol altre, hi ha membres amb tendència a fer el ridícul, sinó participar de la formalització d'un contracte civil.
I si són amics (i tu ets advocat) no hi ha res millor.
Dissabte vaig arreplegar la primera invitació. I la boda serà el 15 de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada