Nǐ Hǎo!

Tot començà amb una pregunta de mon pare a hora de dinar, entre cullerada i cullerada:

- Tu te'n véns a la Xina?

- A la Xina? -vaig repreguntar amb la boca plena d'arròs i vaig afegir incrèdul: Mandarina!

Òbric parèntesi. En un primer moment vaig creure que el viatge a la Xina era només una idea feliç de mon pare, com la de comprar una barqueta per passejar per l'Albufera o la de construir un panteó al cementeri per iniciar una nissaga familiar (de cadàvers), idees que després han estat convenientment avortades per ma mare. Tanque parèntesi.

Tot seguit, mon pare m'explicà que havia pensat organitzar un viatge a la Xina amb un grup d'amics seus i que el meu germà i jo podríem anar.

- Jo passe -vaig contestar.

- I això?

Vaig estar temptat de dir que la Xina és una dictadura, que és l'estat que més aplica la pena de mort, que el retall de llibertats és salvatge i brutal, que està molt lluny, que em fan por els asiàtics, que el viatge en avió pot ser una tortura, que no puc deixar la feina durant tants dies, que no vull deixar Matt amb estranys, que la Xina tampoc és per tant i que allà es menja gos i gat però en lloc d'això vaig afirmar:

- No ho sé... per cap motiu en concret.

- Tu pensa-t'ho.

I després de pegar-li moltes voltes vaig decidir que sí, que aniré a la Xina. I si cap núvol de cendra islandesa ho impedeix eixirem diumenge amb destinació Pequín i amb quinze dies de viatge per davant.