Pròxima parada: Xina (mandarina)

Que m'agrada viatjar no és cap secret. De fet, fer un viatge per plaer és una de les formes més burgeses que l'actual societat occidental ha fomentat massivament i que les companyies aèries de baix cost han popularitzat de forma abusiva.

Hi ha poques coses que em produïsquen més satisfacció que preparar una maleta i marxar a una altra ciutat per desconnectar de la rutina diària. Durant uns pocs dies, això sí. Cinc dies com a molt.

De fet, quan porte massa dies de viatge, de forma indefectible comence a sentir morriña i tinc ganes de tornar a casa i de submergir-me novament en la bombolla aburgesada que és la meua vida i que tantes satisfaccions em reporta.

Ara, però, he de fer front a un viatge tan llunyà com imminent i que em portarà durant quinze dies a la Xina (mandarina) i que suposarà no només la meua primera eixida d'Europa (i per tant del món civilitzat), sinó l'estada més llarga que passaré fora de casa: ni més ni menys que quinze dies a l'altra banda del món.

A banda de l'emoció d'encetar el viatge, però, el meu ànim ha de suportar també la incertesa de què passarà al meu món durant la meua absència i de no saber si tot continuarà al seu lloc corresponent quan torne a casa.

I a la inquietud que em provoca deixar la feina i ma casa durant tants dies, he de sumar el nerviosisme que em causa haver d'abandonar Matt a una residència canina durant dos setmanes, perquè està tan malcriat i tan consentit que no sé com es portarà, si em trobarà a faltar i si se'n recordarà de mi quan torne a per ell.

No puc negar que també em provoca una malenconia gairebé infantil saber que estaré tants dies sense vore el meu xic, perquè si amb prou feines quinze dies poden semblar suportables, resulta que tornaré justament el mateix dia que ell iniciarà un viatge pel seu compte i que el portarà durant una altra setmana sencera a l'altra banda de l'Atlàntic.

Tres setmanes separats, doncs, que sumen vint-i-un dies. I anit al llit, mentre ho comentàvem, no vam poder evitar fer broma:

- Es como el programa de 21 días: ¡21 días sin ver a mi novio!

I vam riure.

I tot seguit, mentre amb les puntes dels dits jugava amb el seu cabell el vaig mirar als ulls i vaig preguntar:

- ¿Me vas a echar de menos?

I ell girà la cara, la submergí en el coixí com un xiquet i amb un filet de veu infantil amollà:

- Claro que no.

Vam riure novament, ens vam abraçar i no em vaig poder contenir:

- Pues yo mucho, joder.

Imatge de Víctor