A quines mans estem?

Ahir vam assistir a un dia de frenesia informativa: tots esperàvem la decisió del Suprem en relació a l'arxiu a València de la causa contra Camps&Cia, però no podíem imaginar tot el que un plàcid i assolellat dimecres típicament primaveral ens tenia preparat.

De bon de matí, al Congrés dels Diputats Zapatero, abans conegut com ZP, anunciava una bateria de mesures tan salvatges i tan restrictives de drets socials que per un moment vaig tindre la sensació que la dreta havia guanyat novament les eleccions i decidia acarnissar-se amb funcionaris, pensionistes i dependents.

Ni paraula de reinstaurar l'Impost de Patrimoni. Ni pruna de castigar les rendes més altes i els beneficis de les empreses. Res de res per atacar el frau fiscal i l'economia submergida. Silenci sobre incentivar l'estalvi raonable de les administracions. Zero, en definitiva, de socialisme i, en canvi, una desena de duríssimes receptes neoliberals elevades a l'enèsima potència.

No em val que em diguen que són 'mesures valentes', ni que 'tocava fer-ho per exigència d'Europa', ni que 'era l'única via per eixir de la crisi', ni tan sols que 'ens ho ha demanat Obama', perquè estos retalls pressupostaris posen en evidència, en definitiva, la ineficàcia, la falta de previsió i la inactivitat del Govern central i d'un pàmfil ZP que ha gosat a anar més enllà del que la dreta més dretana li demanava.

Amb estes mesures Zapatero ha demostrat no només la seua inutilitat, sinó també la capacitat del socialisme espanyol per decebre el seu electorat i l'esquerra en general i, conseqüentment, per obrir les portes a un nou govern de la dreta.

Així, mentre el Govern ecs!socialista es plegava a les exigències del Mercat (amb majúscula), el Suprem decidia reobrir la causa contra Camps per suborn, el precipitava als inferns i deixava en evidència que el Tribunal Superior de Justícia valencià s'equivocà (quin eufemisme!) quan decidí arxivar la causa contra l'ecs!Molt Honorable.

En un país normal Camps haguera dimitit (o s'haguera suïcidat dignament penjant-se amb una corbata de marca), però al País Valencià el que es fa és convocar el partit i la premsa i en una demostració d'histrionisme patològic assegurar que 'no me preocupa nada, como Juan sin miedo, porque nada temo' (!), que 'nadie se cree que el presidente de una comunidad autónoma se venda por tres trajes' (!!) i que 'el proceso es de risa, no se sostiene, no se lo cree nadie' (!!!).

El dia d'ahir deixà ben clar, en definitiva, que el PP i el PSOE ens enganyen, ens insulten i ens menyspreen i que tots dos, de la mà, augmenten el descrèdit de la política, fomenten l'abstenció i donen arguments a aquells que diuen que tots els polítics són iguals perquè, efectivament, cada dia s'assemblen més i resulta més difícil trobar cap diferència substancial entre uns i els altres.

Alhora, però, estic segur que hi ha una alternativa.