En un moment donat de Brooklyn Follies, de Paul Auster, el protagonista cita una frase que resumeix a la perfecció la sensació que em deixà una guàrdia infernal i eterna que vaig patir la setmana passada i que diu que “tothom té un moment únic a la vida, i jo els he tingut a grapats”.
Eixa frase em vingué al cap quan em tocà fer-me càrrec d'un detingut que havia decidit un dimarts d'agost a mig matí, farcit de cocaïna i de benzodiacepina segons informà el test toxicològic de l'Institut de Medicina Legal, atracar un banc, però no un banc qualsevol, sinó la seua pròpia sucursal armat amb un ganivet de cuina i una pedra.
Un cop em vaig refer de la sensació de déjà vu vaig poder xarrar amb l'atracador, el qual, amb prou feines per culpa de la castanya que portava, m'explicà que si havia intentat atracar justament la sucursal del seu banc on tenia domiciliada la pensió d'invalidesa era perquè no coneixia cap altre banc per la zona.
- Home, en girar el cantó en tenies dos més, saps què et vull dir?
- No ho vaig pensar, la veritat. Anava col·locat i tampoc tenia massa ganes de calfar-me el cap.
- Bé, és igual. Conta'm, què volies fer amb els diners? -i vaig canviar de terç perquè tampoc era qüestió d'aconsellar un ionqui quin banc en concret havia d'atracar.
L'atracador-ionqui va respirar i m'amollà:
- Mira, volia comprar-li una tele nova a mon pare, perquè la que teníem ja no funciona.
Vaig prendre aire mentre mentalment canviava la versió del client i on deia 'ja no funciona' posava 'la vaig vendre per comprar droga' i li vaig aconsellar:
- Atén una cosa: arribats a este punt, detingut per un robatori amb intimidació en grau de temptativa, dir que volies comprar una tele nova per a ton pare no t'ajudarà en res. És millor que digues que volies comprar més droga. M'entens?
- No massa, la veritat -reconegué una mica estranyat.
- El que vull dir és que ser un bon fill i voler fer un regal a ton pare encara no es considera una circumstància atenuant de la responsabilitat penal però, en canvi, intentar atracar un banc perquè necessites més droga sí que ho és, i això, en este cas, et beneficia.
L'atracador em mirà sorprés i en un moment d'extraordinària lucidesa sentencià:
- És com el món al revés.
- I tant.
I mentre els agents de la Guàrdia Civil l'emmanillaven per passar-lo a disposició judicial vaig concloure que havia fet bé amagant-li una altra informació que no resultava gens transcendent per al cas, però que feia que eixa guàrdia esdevinguera un altre d'aquells moments únics i excepcionals que tothom té al llarg de la seua vida: la sucursal bancària que havia intentat atracar no només era la seua, sinó també la meua.
3 comentaris:
Un gran moment, cert. Gràcies per compartir-ho.
Enric
No entenc perquè et sorprèn tant que els atracadors intenten atracar la sucursal de la qual són clients, està clar que ho fan perque es senten més còmodes, es troben en un ambient familiar, coneixen a les persones que hi treballen i tot això fa que no estiguen tan nerviosos, com tot lo món sap això és molt important perquè l'atracament siga un èxit.
Sort que estic a l'hora d'esmorzar i així puc fruir de la teva activitat estiuenca (amb nocturnitat i traïdoria això d'escriure quan ho ni sóc:P). Em fa una mica de vergonya dir-te tantes vegades que m'agrada moltíssim com escrius. :)
Publica un comentari a l'entrada