La tia Elvira

Este cap de setmana ha mort la mare d'uns amics dels meus pares que viuen al meu carrer. La vella no ha arribat al segle d'existència només per uns pocs mesos i morí plàcidament al llit quan el marcapassos que portava ja no era suficient per fer bategar un cor cansat de viure.

Els amics dels meus pares han passat l'última dècada fent-se càrrec de la vella perquè no hi havia déu (i on diu 'déu' heu de llegir 'amable i abnegada dona precolombina') que suportara el geni, els insults i el menyspreu amb què la vella tractava qualsevol persona, animal o cosa.

No vull dir amb això que la tia Elvira fóra mala persona, sinó que amb l'edat el seu caràcter es va endurir (tot just el contrari que el que ocorre amb els esfínters) i es féu insuportable per a propis i estranys, però sobretot per a propis, per la qual cosa la seua mort no ha estat especialment lamentada per aquells que es veien obligats a fer-se'n càrrec.

Així, la palpada frase que es diu quan una persona vella i malalta mor de 'ja ha descansat' també es podria aplicar en este cas a la família més propera i a la dotzena de dones de la comunitat llatinoamericana que van passar per aquella casa, motiu pel qual l'ambient al tanatori no era especialment dolgut, sinó més aviat cínic i irreverent.

- Crec que algú hauria de suggerir la possibilitat de fer una autòpsia a la tia Elvira, perquè jo no descartaria la possibilitat que es tracte d'un homicidi -suggerí un nebot de la finada a la porta del tanatori entre les rialles del rogle que s'havia concentrat a fumar mentre jo esperava la iaia.

- Sí, sobretot perquè la nora és incapaç de dissimular l'alegria -afegí un cosí de la morta.

- Però els ha vingut molt bé la pagueta de la tia tots estos anys, perquè segur que els ha deixat un bon pessiguet -se sumà una dona que vaig relacionar amb la família del fill de la tia Elvira.

- Jo he sentit dir -apuntà una desconeguda- que la família ha anat este matí al banc a traure els milions que la tia tenia estalviats.

Quan isqué la iaia de plorar la morta i de representar el seu paper habitual, m'amollà mentre s'enganxava al meu braç:

- Fill, no saps com de bé l'han deixat, semblava més viveta que l'última volta que la vaig vore -i preguntà tafanera: Què deia la gent de fora?

- Que tots la trobaran a faltar.

- És que Elvira tenia el seu geni, però sabia fer-se de voler.

- N'estic segur, iaia. N'estic segur.