Torino (I)

 

Passar estos dies allotjat a casa del meu amic J. a Torino no només m'ha permés romandre alié als grunys que eixe simi que porta per nom Salvador Sostres amollà durant la publicitat d'una tertúlia-aquelarre de Telemandril i assabentar-me'n (un mes després) que Tiziano Ferro havia eixit de l'armari, sinó conéixer la ciutat més francesa d'Itàlia i fartar-me bona cosa de riure. 
 

Així, quatre dies a la ciutat de la Fiat i de la Juve permeten el visitant no només recórrer els passadissos del Museo Egizio i els carrerons que envolten la Mole Antonelliana que allotja el Museo del Cinema, sinó assaborir una cuina que va des del xocolatat bicerin a i tajarin al tartufo bianco, per obra i gràcia d'una veïna que tingué el gust de compartir una trufa blanca (a 250 euros els cent grams) que li havia regalat un company de feina (macellaio de professió per donar més dades) com qui regala un ram de flors.

Estos dies també m'han permés trepitjar els carrers dels dominis de l'antiga dinastia Savoia i gaudir del cerimoniós aperitivo italià, que a Torino pots celebrar tranquil·lament als elegants cafés dels pòrtics de Via Roma o presentar-te amb tota la cara del món a una cerimònia molt més acolorida a la seu del club de rem de la ciutat, a la voreta del Po i envoltat dels torinesos més afrancesats.

Apro parentesi. I quan dic afrancesats vull dir invertits. Chiudo parentesi.

I així, sembla que després d'unes copes és prou corrent acabar amb la llengua d'un torinés, ginecòleg de professió (!) i que parlava castellà amb accent de Cadis (!!), a la boca sense haver creuat abans ni tres paraules.

És lògic, per tant, que no haja estat l'únic a preguntar-se: ¿Y para qué coño (nunca mejor dicho) quiere Martí un ginecólogo?

I encara no he aconseguit resoldre el dubte.