Urgències

Fins ahir mai no havia anat a un hospital perquè mai he estat malalt, ni m'he trencat cap os, ni he tingut cap accident i tret de les aspirines per superar la ressaca mai he pres cap altre fàrmac. Ja m'havia fet a la idea, doncs, que era indestructible, però ahir em va tocar passar el matí a urgències.

Me'n vaig adonar que alguna cosa no funcionava bé del tot just abans d'entrar al llit la nit de dimecres, però no li vaig donar cap importància. Fou dijous de matí quan em vaig espantar de veritat i vaig cometre l'error de picar al Google el que m'havia passat. El resultat de la cerca em posà els pèls de punta: podia ser càncer, cirrosi, hepatitis...

Em vaig tornar completament boig i només podia pensar en una cosa: m'estic morint i encara no he pogut estrenar les butaques de pell que em vaig comprar a Natuzzi pel meu aniversari.

Quan em vaig refer de la transcendència amb la qual feia front a la mort més immediata, vaig telefonar el meu germà per si estava de guàrdia a l'hospital on treballa.

- Has begut molt últimament? -em preguntà quan li vaig explicar els símptomes.

- Clar que sí! -vaig contestar histèric.

- Estàs groc?

- Estic blanc!!

I vaig marxar a urgències amb una única idea al cap: No puc morir-me! Només tinc 30 anys, em queden un grapat de coses per fer i este dissabte he quedat per a sopar amb uns amics.

Un cop a l'hospital em van horroritzar l'olor, els pacients amuntegats als corredors i l'excés de llum blanca. No vull morir ací, no vull morir ací.

Per sort, vaig aconseguir colar-me a tots els casos reals i imaginaris que col·lapsaven el servei d'urgències i en un tres i no res m'havien explorat, tret dos tubs de sang, havia pixat en un pot de plàstic i m'havien fet una ecografia.

- L'ecografia ha eixit bé. Pega una volta i en una estona tindrem els primers resultats de les anàlisis -em digué el meu germà.

Vaig eixir de l'hospital a vaig fer un tomb per la zona de les facultats de lletres i em vaig quedar tan sorprés per l'aspecte dels universitaris del segle XXI que em vaig prometre que si aconseguia esquivar la mort l'any que ve me matricularia en Història de l'art o en alguna cosa semblant.

Mitja hora després el meu germà tenia els resultats:

- Tot ha eixit perfecte: no tens res i fins i tot els marcadors hepàtics són normals...

- Això no té cap sentit -vaig interrompre.

- Beu molta aigua i esta nit la teua orina ja tindrà un color normal- va predir el meu germà.

I sembla que encara no ha arribat la meua hora, perquè així ha estat.