Idil·li confirmat

 

Dijous, nou i mitja de la nit i sona el mòbil.

- Martí, sóc jo. Perdona per l'hora. Estaves sopant?

- Hola, Conxa. Que va: dispara.

- Has parlat amb Dani? T'ha dit alguna cosa?

- No, no he parlat amb ell des de fa dies. Què passa?

- Mira, Martí, açò és un desastre. Dani està enganyant-me... amb una amiga meua!

- Però què m'estàs contant?

(...)

- La meua vida és una puta merda, i tu saps com de xicotet és este poble, que tot se sap...

- Això és cert...

- Ho estic passant fatal, no t'ho pots ni imaginar... I ara què faig?

- No tinc ni idea, la veritat. Imagine que no prendre decisions en calent...

- I una merda, Martí. I una merda! Jo el mate, jo me'l carregue.

(...)

- No sé què dir-te, la veritat.

- No espere que em digues res, només volia contar-t'ho.

- I et sents millor?

- No, això tampoc.

(...)

- Vols que parle amb ell per si és possible solucionar-ho?

- Ni de conya. Ja m'apanyaré. Tu, de moment, no digues res.

- Però no pots posar-me al mig d'esta forma... de veritat que no vols que parle amb ell?

- De veritat que no. Açò, Martí, t'ho conte a nivell personal.

- I em sembla molt bé i t'ho agraïsc, però és que no pots perdre de vista que no només sóc el teu advocat, sinó també el de Dani, que encara és el teu marit.

- I això què té a vore amb açò?

- Molt, Conxa, té molt a vore: és ell el que està pagant la meua minuta.

De vegades m'agradaria no encertar tan a sovint.