Tinc
un client empresonat per haver comés (entre molts altres) el robatori més estúpid de la Història criminal espanyola, però, per
si no fóra prou tortura haver d'anar a la presó cada volta que
necessite parlar amb ell, em faltava sa mare, el paradigma del que en
llenguatge marxista es coneix com lumpenproletariat, la qual no deixa
de telefonar al despatx per consultar-me com avança el cas i,
sobretot, qualsevol xorrada que li passa pel cap.
La
setmana passada em contà que havia conegut un fiscal i que
volia saber si jo voria amb bons ulls que ella li preguntara què fer
per traure el seu fill de presó.
—
Mire, señora, yo no puedo
decirle nada al respecto. En primer lugar porque no sé de qué
conoce a ese fiscal y, ni siquiera, si esa persona es
realmente un fiscal. Y si, al final, fuera un fiscal de
verdad y usted realmente lo conociera de algo, tampoco sé
qué tiene pensado decirle, así que...
—
Pero entonces qué me aconseja,
¿que hable con él o que no?
Esta
setmana em tornà a telefonar i em va agafar en un mal moment:
— Mire,
señora. Hago todo lo que puedo para que su hijo salga pronto de la
cárcel, pero tiene que dejarme trabajar...
—
Verá, abogado, es que ha
pasado algo grave: mi marido ha muerto.
Vaig
callar per deixar que la dona em contara la història:
— Resulta
que él vivía en una caseta en medio del campo y esta noche pasada
la caseta se ha quemado... con él dentro. Se ha quemado del todo
(!) y ha muerto.
Vaig
callar de nou fins que vaig piular:
— Lo
siento.
— Gracias
y, como comprenderá, me gustaría que mi hijo saliera
de la cárcel para que pudiera asistir al funeral, porque el que ha
muerto es su padre.
— Claro,
claro... ¿Cuándo es el funeral?
— Pues
mañana le hacen la autócsia (!!) así que será pasado
mañana.
— Pues
tranquila, que yo me encargo.
La
veritat, però, és que mai m'havia trobat en una situació pareguda,
així que vaig optar pel més recomanable que es pot fer quan no tens
ni idea: fer un preguntat. Vaig telefonar al centre penitenciari i
vaig exposar la situació. Em van informar que en estos casos, que
sembla que sovintegen més del que em pensava, és l'intern qui ha de
formalitzar la petició al director del centre penitenciari i que, en
cas que se li denegara el permís, ja em tocaria a mi formular un
recurs davant el Jutjat de Vigilància Penitenciària.
Òbric
parèntesi. En Dret penitenciari no es diu mai 'presó' o 'pres',
sinó 'centre penitenciari' i 'intern'. És llenguatge eufemístic.
Tanque parèntesi.
Vaig
telefonar la mare i li vaig donar les instruccions i el número de
fax on havia d'enviar una còpia del certificat de defunció del
cremat i vaig tancar l'assumpte. O això em pensava, ja que el mateix
dia del soterrar em va tornar a telefonar la mare:
— Qué
poca vergüenza. Mi marido tenía que tomar tierra (!!!) a las
diez y hemos tenido que retrasarlo todo porque en la cárcel se han
equivocado de hora. Y además no le han quitado las esposas ni le han
dejado ir al cementario ni nada.
— Lo
siento mucho, señora, pero eso ya no es cosa mía.
— Que
no se ha muerto un perro, ¿eh? Que al que hemos enterrado era su
padre.
— Lo
sé, señora, lo sé.
— Que
no era un perro, que era su padre —repetí
la dona no entenc ben bé per què.
I
ara m'he quedat amb el dubte: què haguera passat si en lloc del pare
haguera mort el gos del meu client? L'hagueren deixat eixir?
Potser
quan tinga una estona m'informaré. Per si de cas.
2 comentaris:
Home, amb pares així si se l'haguera mort el gos haurien de donar-li l'indult.
El gos podria exercir la pàtria potestat, no? ;)
Publica un comentari a l'entrada