Fa vint anys que
les primeres oronetes van arribar al corral de la iaia. Durant un
parell de setmanes es van limitar a descansar als fils d'estendre i a
tafanejar el pati per assegurar-se que no passava res fins que un bon
dia es van decidir a construir el primer niu al costat d'una biga.
Jo era molt menut
i em tenien obsessionat: seguia amb deler (i d'amagat entre trastos
vells) els mil viatges que feien cada dia amb el bec ple de fang
barrejat amb saliva i com anaven apegant-lo a la paret per donar
forma al joquer.
La iaia no tardà
en protestar perquè embrutaven el corral, però recorde que el iaio,
que encara vivia, tancà el tema amb un autoritari: “Deixa-les
estar, dona”. I ara ja no, però aleshores la iaia era creguda de
bon tros.
El primer any van
covar dos voltes i a casa tots ens vam emocionar, primer en vore les
corfes dels ouets al terra i, un parell de dies després, en escoltar
els plors dels pollets demanant menjar.
Jo passava hores a
la cuina de la iaia, veient com els pares empapussaven els fills,
sobretot amb parotets de la marjal, i com anaven fent-se grossos dia
a dia, fins que arribà un moment en el qual es feren tan grans que
amb prou feines cabien tots al joquer.
“A què esperen
eixos dropos per a eixir?” preguntava impacient la iaia cada dia i
jo li contestava com si fóra un expert: “No falta molt, potser
demà”.
Un dia, en arribar
d'escola, vaig guaitar al corral des de la cuina i vaig vore el niu
buit. La iaia em digué “Ix al corral i mira” i això vaig fer,
encara amb la motxilla a l'esquena. Estaven els cinc pollets, tan
apegats que semblava que estigueren un damunt de l'altre, fent
equilibrismes per no caure del fil d'estendre.
I ara, des de fa
vint anys, cada estiu espere eixe moment.
Fotografies de L. Chehere
3 comentaris:
Molt bonic Martí! ;)
Jo sempre, des de menut, he estat enfadat amb les oronetes. Que tenen els demés balcons que no tinga el meu per a que mai vinguen a fer niu?
Sí, que ho és :D
Gràcies a tots dos :)
Publica un comentari a l'entrada