Dissabte festejava
a València en companyia d'una amiga i en un moment donat entrà per
la porta del local on ens trobàvem un cosí meu. No sé el seu nom,
però sí que és nét de ma tia Genoveva, germana de la mare de ma
mare. Seria, per tant, cosí segon.
Vam eixir a fumar
i a fora vaig decidir que, tot i que la família de ma mare em mereix
el mateix respecte que la de mon pare, quan entrara havia de
saludar-lo. I això vaig fer, però ell, en canvi, passà de mi: em
vaig apropar, vaig dir 'hola' i ell es féu a un costat i m'ignorà.
Vaig flipar un
poc, però vaig sentir un renovat respecte per este cosí: passava
més de la família que jo mateix.
Una estona després
vam tornar a eixir a fumar i mentre la meua amiga i jo comentàvem la
jugada un xic ens preguntà com anava la nit com a introducció per
acabar demanant-me un cigarret. Li'l vaig donar i envalentit per
l'alcohol vaig amollar:
— Mira,
justament la meua amiga i jo estàvem parlant de tu.
— Ah
sí? I què comentàveu?
—
Discutíem
sobre la teua edat.
— I
quina edat creieu que tinc?
— Jo
dic que dos anys més dels que ha dit ella.
— I
ella què ha dit?
— Ella
ha dit que dos anys menys dels que he dit jo.
— I
quina edat has dit tu?
— Dos
més dels que ella ha dit.
Li va costar una
miqueta adonar-se'n que estàvem fent conya. Vam xarrar una estona
més fins que ens va preguntar d'on érem. Li ho vam dir i ell va dir
que era del meu poble.
— De
veres? Vaig preguntar incrèdul.
— Sí,
clar. Ara visc fora, però sóc de la família dels Llapisseres.
— Estàs
de conya, no?
Li vaig explicar
qui sóc i que sóc família dels Llapisseres. De
lluny, és cert, però la iaia i un Llapissera eren cosins. O
alguna cosa així.
Vam xarrar una
estona més i la meua amiga insistí per fer-nos un parell de fotos:
— Tots
els dies no es troba un cosí desconegut!
I tenia raó:
potser n'havia perdut un que no era capaç de reconéixer-me, però
n'havia guanyat un altre molt més simpàtic i divertit.
Quan ens
acomiadàrem i vam marxar, però, vaig comprovar que tots dos cosins
anaven en la mateixa quadrilla d'amics.
2 comentaris:
vaja, i això que la dita fa "com més cosins, més endins" :)
els problemes o avantatges de tenir una família ample, per sort o desgracia no es pas el meu cas...
Publica un comentari a l'entrada