Fa
unes setmanes vaig prendre unes cerveses amb un xic i, oh sorpresa,
vam acabar al llit. El xic era atractiu, tenia una professió normal
i era capaç de mantindre una conversa amb fluïdesa i correcció.
Al
llit, però, va perdre totes les formes. El primer que em va
sorprendre fou que durant els prolegòmens em va lladrar. No fou un
gruny o un gemec de plaer: fou un lladrit de gos.
—
Què fas? —vaig
preguntar.
—
No t'agrada?
—
Home, és
desconcertant però...
Vam
continuar amb el que tenien entre mans i el clau va prendre unes
posicions una mica estranyes, però em vaig adaptar a les
circumstàncies i la cosa acabà bé. Més o menys:
—
Vols així? De
veritat?
—
Bub-bub!
Mentre
recuperàvem l'aire estesos al llit preguntà:
—
Ho has fet alguna
volta amb un arnés posat?
Vaig
girar el cap:
—
No, mai.
—
En tinc un a casa.
Si vols quedem un altre dia i me'l poses.
Abans
que marxara ja havia decidit que no quedaríem mai més: estic segur
que el dia que li poses un arnés a un home després te toca traure'l
a passejar tres voltes al dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada