Abaixar-se els pantalons

Ahir vam assistir a dos mostres de parlamentarisme poc ortodox que entenc que resulten criticables: d'una part, Joan Baldoví es (mig) despullava al Congrés espanyol per donar suport a la ILP que presentà la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca; i d'altra, el iaio Beiras s'alçava de l'escó, es plantava davant de Feijóo a la cambra gallega i fotia un cop de puny a l'escó del president de la Xunta.

Tots els mitjans, absolutament tots, es van fer ressò d'estes dos performances parlamentàries i els protagonistes van passar el dia d'entrevista en entrevista. Des d'eixe punt de vista resulta innegable l'èxit de les intervencions, per la qual cosa podem dir que l'objectiu immediat fou assolit amb escreix: tot déu en va parlar.

Ara bé, la pregunta obligatòria que ens hem de fer és si esta mena d'actes són seriosos, i sí, és una pregunta retòrica, perquè la resposta és clara: no, no són seriosos si obviem un xicotet detall, que el parlamentarisme ibèric tampoc ho és.

Tots agrairíem i celebraríem debats polítics d'alçada, però pensem, per exemple, en quin és el nivell en el qual el PPCV ha deixat el parlamentarisme a les Corts Valencians. Pensem, de nou, quina és la formació política (i intel·lectual) de diputats valencians com Verónica Marcos, Rafael Maluenda o Pilar Sol, aquella que va dir que les famílies es gastaven els subsidis en teles de plasma.

Òbric parèntesi. Hi ha dies que és més fàcil trobar vida intel·ligent a les instal·lacions del Bioparc que a la bancada popular de les Corts. Tanque parèntesi.

El mateix ocorre al Congrés espanyol: pensem quina consistència tenen els discursos i les intervencions dels ministres Gallardón, Montoro o Cañete (perquè Fátima Báñez juga en una altra lliga, una lliga especial) i preguntem-nos si són seriosos i si en la majoria del casos no suposen un atac directe a la intel·ligència dels ciutadans.

A quina persona no li entren ganes de fotre un cop de puny a l'escó d'un president capaç de justificar una amistat amb un narcotraficant i de dir que no recorda si viatjà amb ell a Andorra o a Picos de Europa, però que creu recordar que hi havia neu? Qui no sent certa empatia amb un diputat que necessita cridar l'atenció despullant-se perquè el seu discurs no siga silenciat pel sistema perquè només pot intervindre tres voltes a l'any al Congrés?

I ja ho he dit: no m'agraden estes formes. No m'agraden, però les entenc, perquè és inadmissible que algú es porte les mans al cap perquè un diputat se salta les normes de decència parlamentària i no s'indigne quan el mateix dia que les dades d'EPA diuen que al País Valencià els aturats ja són 727.500 i que la taxa passa del 29%, el conseller encarregat del tema diga en seu parlamentària que l'evolució és “la millor dels últims cinc anys”.

Davant este despropòsit només caben dos opcions: o fotre un cop de puny a la taula o abaixar-se els pantalons.