El ploramiques

 

 

Fa unes setmanes que festege amb un xic. Dintre de les possibilitats que em deixa el meu horari (i el seu) quedem prou sovint, tenim bon sexe i passem l'estona junts.

És un xic jove (té vint-i-tres o vint-i-quatre anys), és atractiu, no massa complicat i bé, de moment, estic entretingut. I la veritat és que tampoc demane molt més.

Ja fa uns dies, però, que s'ha convertit en un ploramiques que no deixa de queixar-se per qualsevol cosa, i això sí que em posa nerviós. Tot va començar després d'haver passat tota la vesprada al llit. Sembla que quan va arribar a casa es va posar a pensar en no sé quina cosa i em telefonà per preguntar-me perquè no el besava tant com ell a mi.

— ¿No eres muy de besar, verdad?

— ¿Qué?

— Te lo digo porque me he dado cuenta de que yo te beso más que tú a mí.

Vaig estar temptat de contestar que potser jo era menys bavós que ell, però vaig decidir posar-me de perfil.

— Sí, a lo mejor no soy tan de besar como tú.

— Pues eso es porque no te gusto, porque cuando te gusta alguien no te cansas de besarle.

— Ya. ¿Y esa gente qué hace? ¿Deja su trabajo y su vida sólo para besar o qué?

— Cuando eres cínico con tu pareja es porque tampoco te gusta tanto.

— Basta. Basta ya.

El tema del besos bavosos és només un exemple, perquè des d'aleshores la llista de queixes no ha fet més que créixer: que si parlem poc per whatsapp, que si no li dic que l'estime, que si ens veiem menys del que ell vol, que si no m'interesse pels seus amics o que si no li pare atenció quan em parla dels exercicis que fa al gimnàs.

Redéu, en lloc d'un novio crec que m'he buscat una novia de setze anys.