La
ruta per Tasmània ens va portar a les platges més meridionals, a
les muntanyes nevades i als rainforests del centre de l'illa,
als penya-segats del nord i a les costes de l'est.
Dormíem
en albergs i em va tocar compartir habitació amb l'italià, un coreà
guapíssim i un xinés que no ho era tant.
Òbric
parèntesi. Abans d'este viatge no podia imaginar la quantitat
d'asiàtics que viuen a Austràlia: els malaisis, els xinesos, els
coreans o els filipins no són, però, la mà d'obra barata
d'Austràlia (eixe paper està reservat per als espanyols, italians i
grecs) sinó que són els empresaris, els estudiants universitaris i
la futura i imminent classe dirigent del país. Tanque parèntesi.
La
rutina del viatge era senzilla: ens alçàvem ben prompte i seguíem
la ruta planejada. Quan arribàvem al lloc previst cadascú feia allò
que li venia més de gust: els meus companys d'habitació i jo
recorríem una platja o un camí del bosc i les catalanes, molt
sovint, es quedaven a la furgoneta llegint, tal com van fer a la Bay
of Fires.
“Ha
de ser molt interessant eixa novel·la negra escandinava de merda per
a que vos compense el que vos heu perdut, xiquetes” els vaig dir en
tornar a la furgoneta. Misteriosament, però, no em van contestar.
Paràvem
a dinar i continuàvem la ruta fins que es feia de nit. En eixe
moment compràvem alguna cosa per a sopar i tornàvem a l'alberg.
Cuinàvem junts i a les ciutats aprofitàvem per fer alguna birra.
Tret de les catalanes, que continuaven llegint.
El
coreà em preguntava per la tomatina de Bunyol o em demanava que li
ensenyara a pronunciar “Xavi” i “Cesc” i jo quina era la seua
opinió sobre Corea del Nord. Una nit la vam passar sencera recordant
capítols de Modern Family.
Érem,
en definitiva, com un matrimoni: compartíem moltes coses i dormíem
junts, però parlàvem diferents idiomes i no teníem sexe.
I,
potser per això, perquè mai he cregut en el matrimoni, quan ens vam
acomiadar per tornar a Sydney (ell) i a Melbourne (jo) no em va saber
tan greu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada