Pardalets al cap (i II)

En tornar de Grècia mon pare em va arreplegar a l'aeroport.

—Per ací tot bé? La iaia no s'ha mort?

—D'això volia parlar-te...

—S'ha mort la iaia?!

—No, encara no.

Òbric parèntesi. Sí, a casa som així. Tanque parèntesi.

—I qui s'ha mort?

—Ningú. No s'ha mort ningú.

—Segur?

—Calla i atén. Els pardalets eixos que vas deixar...

—S'han mort? Ho sabia...

—Que no, hòstia. A vore, jo no els he fet molt de cas, la veritat. Cada tres o quatre dies els mirava i els posava menjar i tot això que em vas explicar que havia de fer.

—Menjar i aigua, papà. Era només això.

—Bé, el cas és que la iaia ha estat cuidant-los i ara no vol que te'ls emportes.

Vaig alçar una cella:

—Què?

—I diu que els ha eixit rabo.

Vaig alçar l'altra:

—Com?

—Ja tenien rabo eixos pardalets?

—Clar que en tenien.

—Bé, la qüestió és que la iaia vol que li'ls deixes. I jo crec que li convé perquè des que els té al seu càrrec el cap li funciona millor. Però no li digues que t'ho he dit jo, eh?

En arribar a casa vaig anar directe a visitar la iaia:

—Ai, ma filla, que ja estàs ací. Dóna'm un bes i... Afaita't eixe bigot! —em va rebre després d'una setmana sense vore'm.

—Com està, iaia? Alguna novetat?

—Ai, sí. Vine.

M'agafà de la mà i em va portar al corral, on estaven els pardalets.

—Mira, els ha eixit una cueta.

—Ja ho veig... Li han donat molta faena?

—A quin sant! S'han portat molt bé. Ja em coneixen i em xiulen i...

—Iaia, hem de parlar dels pardalets. Ja sé que li vaig dir que els deixaria ací només mentre estiguera de viatge, però és que ara vénen uns dies de molt jaleo i no sé si tindré temps per a fer-me càrrec d'ells... Total, li sap mal si els deixe ací uns dies més? Només mentre m'organitze, eh?

La iaia va passar les ungles per les reixes de la gàbia i els pardalets es van revolicar.

—Has vist eixe negret que gros que s'ha fet?