No sóc tan idiota com per estranyar-me de la celebració que encara a estes hores recorre l'esperit, els carrers i, especialment, les pantalles de les televisions de mitja Confederació Ibèrica de Nacions per culpa del triomf de la selecció espanyola de futbol en la final del Mundial de Sud-àfrica.
Qualsevol que, arribats a este punt, siga capaç de mostrar la més mínima sorpresa per l'eufòria que el gol d'un jugador manxec ha provocat en la massa seria o bé un ingenu o bé un mentider, perquè és completament lògic que la Confederació Ibèrica de Nacions no pense en cap altra cosa que no siga en rebre els milionaris jugadors com si foren herois i festejar el triomf esportiu fins l'extenuació.
És també lògic i normal que durant la celebració es produïsquen determinats excessos, com ara el soroll, els crits, el caos circulatori i, el més probable, que la gent deixe la ment en blanc durant moltes hores per no pensar en allò que el preocupa o en els vertaders problemes que té este país, estat, nació o el que vulga déu que siga i es lliure amb fruïció a la beguda i al ridícul més estrambòtic.
Puc arribar a entendre, fins i tot, que durant el festeig algú perda els papers, pose en risc la seua vida o que, embravit per la bogeria col·lectiva, puga traure el pitjor que porta a dintre, com el meu veí de la platja, el qual, sense cap tipus de vergonya ni de mirament ha lluit una bandera franquista al balcó durant tot el cap de setmana.
Tot plegat, i encara que de tant en tant m'agrada posar els ulls en blanc per mostrar menyspreu per la massa, és comprensible i entra dintre del que es pot considerar normal i corrent: al remat, només es tracta de futbol i a la gent li agrada. Tan senzill com això.
El que no estic disposat a acceptar és que de la celebració per la victòria espanyola en el Mundial es puguen obtindre conseqüències polítiques, com les que este matí feia un periodista (dels seriosos) a la televisió quan venia a dir, més o menys, que amb este triomf Espanya solucionava els problemes de vertebració que encara l'afecten i que tots, absolutament tots, podem sentir-nos orgullosos de ser espanyols.
A este intel·lectual i a tots aquells que es pensen que el debat sobre la identitat espanyola ha acabat amb la victòria en el Mundial els preguntaria: de veritat algú es pensa que la celebració futbolística serà tan llarga?
9 comentaris:
a mi, senyor rasoir, em té ben intrigat la legalitat de les banderes franquistes i dels crits preconstitucionals o pitjors. N'estic segur que són inconstitucionals o -és més- anticonstitucionals i que, per tant, s'hi hauria d'actuar/poder actuar d'ofici. Però prefereixo la resposta d'un advocat seriós i de intachable responsabilidad verbal.
i la resposta, si hi és, al meu facebook, que aquí no en seré sabedor.
mercès :-)
M'agrada... Però esta volta he de dissentir.
D'una banda, crec que no podem considerar normal que la gent pose en risc la seua vida (els hem vist penjats de les finestres dels cotxes a més de 100km/h per les avingudes de València) per un resultat esportiu, ni que s'exibisquen banderes franquistes com si res, que a més de repugnant és il·legal (corregeix-me si m'equivoque). Jo, això no ho puc arribar a entendre.
I de l'altra sí que té conseqüències polítiques; amb este triomf d'Espanya es vertebra perquè tots, o la immensa majoria, se senten orgullosos de ser espanyols. Sudamèricans, valencianistes i nord-eurepeus corejaven anit sense cap vergonya: "yo soy español, español, español", a les Escoles d'Estiu s'han pintat els xiquets amb la bandera roja i groga i tot això deixa petjada. I a més, ha eclipsat completament tota la informació del món, incloent la manifestació nacionalista del dissabte a Barcelona. El debat sobre la identitat espanyola no ha acabat amb la victòria en el Mundial, però que això deixarà una petjada enorme està ben clar.
Benvolguts Xuanet i Pau,
Començant pel primer, he de dir que el fet que una cosa siga contrària a la Constitució no significa que estiga prohibida: per eixa regla de tres, els partits independentistes no podrien presentar-se a les eleccions.
Les banderes franquistes i republicanes són banderes que en una època concreta han estat les oficials a Espanya, de forma que han representat l'Estat en un moment donat i és difícil que s'actue contra elles.
Una altra cosa és el que representen, perquè, efectivament, algunes de les idees que hi trobem al darrere són més repugnants i en alguns casos podríem arribar a entendre que generen odi (la qual cosa sí que és perseguible legalment).
Pel que fa al teu argument, Pau, insistisc: que deixe petjada és evident, però no és que la bandera espanyola haja estat massa proscrita en cap moment, posem per exemple, dels carrers de València, no?
I no oblidem que l'Estatut continua damunt la taula i que és ben llarg. Potser fins i tot massa!
Gràcies a tots dos!
ufffff tant de bo duri tan poc, que això és insofrible! :(
Mercès.
De fet, la meva deducció ja anava ben encaminada: ni els independentistes ni les franquistes hi som a la Constitució, per bé que els uns se suposa que ho cerquem pel camí pacífic mentre que els altres rememoren èpoques passades no pacífiques.
D'altra banda, els crits sí que són perseguibles, imagino, atès que promouen i indueixen l'odi. Tanmateix, amb donar el tema per tancat i el mundial passat je me'n conformo.
Mercès pel punt de vista professioná.
PD. A CAT sí que havien estat proscrites i mal vistes les rojigualdes. Veurem ara sí hi tornem o haurem obert la capsa dels trons...
Quan un estat utilitza el futbol com únic element vertebrador de la seua unitat és que està perdut. A més de recordar a altres tipus de sistemes no molt democràtics... R. ja tens clar lo del capde? Vinga anima't
Per descomptat, Ferranet, sabem que la Confederació Ibèrica de Nacions no només gasta la selecció com element vertebrador: en té de molts altres, com ara llengua, la història, l'exèrcit... ;)
Això del capde se'm complica. Em sap greu, però ja t'ho contaré a l'orelleta.
Publica un comentari a l'entrada