La cita (i III)

Arribà amb cinc minuts de retard, i li ho vaig retraure. ¿Sabes que hace mucho tiempo que llegar tarde dejó de considerarse un signo de distinción? Va traure un llibret de la butxaca de darrere del pantaló i me l'allargà. Esto para compensar. Era El zoo de cristal, de Tennesse Williams. I mentalment em vaig dir que sí, que compensava l'espera.

Tenia davant meu un xic alt (altíssim), prim (primíssim) i guapo (guapíssim), amb un polo i unes bambes de Fred Perry i uns texans grisos. Es notava que estava nerviós perquè li costava fixar la mirada i tampoc no sabia ben bé què fer amb les mans.

Ens vam apropar a la plaça del Patriarca i ens vam fer una cervesa. Pocs minuts després de seure a la terrassa i amb els gots mig buits la conversa fluïa amb normalitat i sense nerviosisme. Vam xarrar de tot allò què ja havíem insinuat al grapat de correus electrònics que havíem intercanviat durant les dues setmanes anteriors i vam aprofundir lleugerament en altres assumptes sobre els quals havíem passat conscientment de puntetes.

Quan ens van fer fora, ens apropàrem a una altra terrassa del carrer de la Mar. Amb la segona cervesa em va quedar clar que tenia davant un xic complicat, inquiet, dolgut i fràgil. Terriblement fràgil. No he pasado precisamente las mejores semanas de mi vida.

Em sorprengué esta confessió tan sincera, perquè la primera regla de la defensa pròpia és la de no mostrar les debilitats i la d'amagar allò que ens fa vulnerables per evitar que ens facen mal al mateix lloc on ens l'han fet abans.

En acabar-nos la segona cervesa vam pujar el carrer fins la plaça de la Reina. Vam seure a un banc i ens vam encendre un cigarret. Al minut se'ns apropà un ionqui i em demanà l'encenedor. Es que me queda algo y me lo quiero fumar. Te lo devuelvo en un momento. Me lo fumo justo aquí. Li vaig allargar l'encenedor i, en efecte, es fumà les restes de la merda que portava tot just a un metre d'on ens trobàvem, refugiat a la soca d'un taronger bord.

S'apropà, ja completament col·locat, em tornà l'encenedor i volgué filosofar sota els efectes de l'heroïna. La vida es una mierda, sabéis. Una puta mierda. Vaig recuperar l'encenedor i li vaig allargar un cigarret. Disculpa, me puedes volver a dar fuego. I amb el cigarret encés i amb l'heroïna cremant-li les neurones es va perdre pel carrer Corretgeria.

El meu acompanyant i jo vam allargar la nit fins les tres de la matinada a aquell mateix banc amb una conversa divertida i amena però de camí a casa no vaig poder evitar ser conscient de la seua fragilitat. I també de la facilitat que tinc perquè se'm caiguen les coses de les mans.