Pàgina passada

Diumenge de vesprada em sentia com un salvatge: portava des de dijous sense afaitar-me, tenia la pell bronzejada i amb rastres de sal, arena entre els dits dels peus descalços i portava roba vella, de platja, arrugada i amb olor a marinada.

Vaig barallar la idea que potser haver decidit fugir cap a avant i haver-ho fet amb un exili voluntari a la platja no havia estat un gran encert i per un moment vaig pensar que la companyia triada per passar pàgina no havia estat una bona elecció: els paisatges densos i pudents de la Müller a En tierras bajas, el desassossec que transmet l'existència de la Moore a Far from heaven o l'atmosfera claustrofòbica i carregada de sentiments que es viu a la consulta del doctor Weston a In treatment, potser no eren els millors per traure intensitat a un cap de setmana que, com dic, pretenia destinar a passar pàgina.

El cas és que diumenge, mirant-me a l'espill i amb l'agua corrent a la banyera em va sorprendre comprovar que no només tenia un nou daurat a la cara, sinó que un nou tret, com si fóra una nova línia d'expressió, que havia fet aparició només uns dies abans, s'havia remarcat durant les últimes hores: un somriure ingenu i esperançador, ple d'expectatives i buit d'escepticisme, com el d'un xiquet amb sabates noves. Un somriure idiota.

Vaig amollar una rialla, em vaig fotre a la dutxa i al mateix temps que corria la cortina, em vaig adonar que havia passat pàgina. I que havia tancat el llibre. I que, potser amb una miqueta de sort, n'havia obert un altre de millor escrit.