B/N

 

Quan era xicotet estava convençut que el món havia viscut fins una època relativament recent en blanc i negre i que la Humanitat no sempre havia conegut el color perquè la visió de fotos i de pel·lícules antigues en blanc i negre m'havien fet creure que la vida era efectivament així i que tot això havia canviat d'un dia a l'altre amb la irrupció del color.

Encara recorde quina cara posà mon pare, d'estupefacció primer i desil·lusió després, quan li vaig preguntar en quin any havia arribat el color i les coses havien deixat de ser en blanc i negre, perquè estic convençut que el pobre home degué pensar que el seu fill patia alguna mena de retard mental i que no faria res de trellat en la vida.

Òbric parèntesi. I tenia raó: mira'm ara, fent d'advocat. Tanque parèntesi.

En aquell moment, però, el meu plantejament em semblava molt lògic: si les fotos i les filmacions de la realitat eren en blanc i negre era perquè la vida era justament així i perquè, segons el meu parer, no tenia cap sentit que l'home fotografiara una cosa en color per després passar-la a blanc i negre. I també per la meua ignorància, clar que sí.

Hui encara no entenc ben bé com funciona una càmera de fotografiar o de filmar ni com es passà de les fotos i de les pel·lícules en blanc i negre a les de color, però seria estúpid mantindre que fins que les fotos no foren en color la vida tampoc ho era.

Gairebé tan estúpid com assegurar quasi déu anys després que ETA està darrere dels atemptats de l'11 de març de l'estació d'Atocha de Madrid només per acontentar el director d'un diari immund que s'ha dedicat durant tots estos anys a vendre fum mentre col·locava exemplars a tort i a dret. Sobretot a dret.

La diferència entre creure que la vida era en blanc i negre i el posicionament de part del Partit Popular és que jo no em burlava de 192 morts ni insultava la intel·ligència de ningú.

I que el blanc i negre encara té el seu encant. 

 

Wade from Ja'mie Luca on Vimeo.

I més si és a un vídeo de Ja'mie Luca amb música de Nouvelle Vague.