Cal estar només una miqueta viatjat per saber que és possible eixir a sopar amb els amics i que aquells que fumem ho fem a la porta del restaurant sense molestar ningú més. Així fou justament l'última volta que vaig sopar a la vertadera Europa, concretament a Torino: vaig aprofitar un minut entre plat i plat per eixir al carrer a fumar-me un cigarret, a poc més de cinc graus de temperatura i mentre a dintre la interessant conversa continuava sense mi.
Aviat, però, vaig ser conscient de la lamentable imatge que donava i a la tercera calada vaig llançar el cigarret, vaig tornar al restaurant a continuar sopant i em vaig adonar que el saló era ple, tot i que a Itàlia fa anys que no es pot fumar a cap establiment públic.
En eixe moment vaig entendre que amb la nova regulació només els més tarats deixaran d'eixir a sopar, d'anar a un concert, de prendre tres cerveses amb els amics o simplement de festejar la nit perquè no podran fumar a l'interior dels locals públics i que seran els mateixos que en el seu moment van deixar d'anar al cine quan es prohibí fumar a les sales de projecció, que van deixar de viatjar quan es prohibí fumar als avions i als trens o que van deixar de treballar quan es prohibí fumar a l'oficina: cap ni un.
Com a fumador versàtil (actiu i passiu alhora) puc assegurar que no deixaré d'acceptar la invitació d'un xic guapo que em convide a una cervesa perquè no podré fumar-me un cigarret entre glop i glop, que no deixaré d'assistir a un sopar amb els amics perquè no podré fer-me un cigarret entre plat i plat o que no em perdré el proper concert d'un grup que m'agrade perquè no podré fotre'm un cigarret entre cançó i cançó, perquè sé fins a quin punt és important el tabac però, sobretot, per sobre de quines coses no es troba.
Per això, perquè sóc fumador (i a més a més versàtil) però tinc dos dits de front i perquè estic lleugerament viatjat, em costa entendre els arguments contra la nova regulació sobre el consum del tabac que asseguren que la gent deixarà d'anar als restaurants, de prendre café, d'eixir de nit i pràcticament de socialitzar perquè no podran fer-ho amb un cigarret a la boca, com si escoltar música en directe, estar amb els amics o fotre's una copa en bona companyia a la taula d'un bar no tingueren per se prou entitat per resultar plaents.
M'agradaria que només en part fóra veritat i comprovar com la nova regulació deixarà fora de la circulació personatges com Javier Manías i Rafael Reig, uns paios que no han sabut entrar en la tercera edat amb dignitat i sense fer olor a bolquer pixat, però el problema és que segur que ara me'ls toparé a la porta dels locals; i segur que em tiraran el fum dels seus cigarrets a la cara.
8 comentaris:
Per Nadal, a cals meus pares (ell exfumador de dos paquets, lo pitjor del món; de fet no hi ha exfumadors, són fumadors que s'aguanten i això ha de ser molt fotut), com que allà no et deixen ni treure't el paquet de la butxaca (ell, que en una caravana d'aquelles d'entrada a Barcelona diumenge al vespre cremava un paquet de ducados dintre d'un 124 familiar, amb dona i quatre nenes darrera; ell, precisament), doncs res, que els fumadors ens vam habilitar una smoking room al garatge, amb estufa, ampolles, cadires i va ser genial. Els no fumadors es van quedar al menjador, amb aquells sis crios tan macos cridant com bèsties perquè havia vingut el pare noel (a casa hi ve tothom, tu). Tia Pepa i pare inclosos. Genial, insisteixo. I ma mare del menjador al garatge, anar dient que allò era una merda, que ni nadal ni res.
Ara no sé per què t'explico tot això.
Ah, sí, perquè sóc poc viatjada, i no fa gaire em vaig trobar amb una convidada (ergo érem a CASA MEVA)que, un cop acabades les postres i en el moment en què jo encenia un marlboro va i em diu que el fum li molesta. Això deu ser una moda de Nova York, vaig pensar. Li vaig dir que sortís al balcó, que els cinc sota zero d'aquella nit li garantien un aire ben pur i fresquet. Sóc una amfitriona pèssima.
Crec, senyora Urbach, que és molt bona amfitriona: a casa seua mana vosté.
:)
hahahaha m'ha encantat el teu apunt, essent com és que em molesta, i molt, el fum del tabac. i m'ha encantat el comentari de la mu, perquè tes raó, cadascú, a ca seu, fa el que li sembla. sortosament, ara, perfectes desconeguts amb qui no tinc cap mena d'interès de compartir res, ni tan sols el fum dels seus cigarrets, no m'obligaran en els llocs públics. segurament que no he viatjat tant com vos, senyor Rasoir, però estic al·lucinant dels escarafalls que s'estan fent amb això. si ni als coffee shop d'Amsterdam deixen fumar! bé, tabac, és clar :P
Benvoguda Clídice,
Sé que no és representatiu (ni del trellat ni de res) però anit a 'El gato al agua' d'Intereconomía, Carlos Dávila, director del diari 'La Gaceta', afirmà: "el humo de un chuletón a la piedra es igual de perjudicial que el de una cajetilla de Winston".
No es pot dir res més, oi?
A mi no em fa res que la gent se suïcidi com més l'abelleixi, però l'addicció fa dir autèntiques rucades. Ara hi ha gent que parla de: "incitació a la delació" i altres barbaritats i, en canvi, troben del tot acienciat que hi hagi telèfons governamentals per denunciar tot tipus de delictes. En nom de la llibertat (que ja es gros que es parli de llibertat en el cas del tabac) defensen que moltes persones no en tinguem per accedir a llocs públics. Al final de tot, al darrera d'això, ens tenen ben entretinguts i ningú no fa escarafalls de la pujada brutal de l'energia, per exemple.
Som més rucs que sabates! Bé, diria més, conec alguna sabata capaç de donar un Q.I. prou decent al davant d'alguns.
Gràcies per donar-me uns quants arguments més per rebatir als fumadors intransigents amb els que discutixc sobre este tema.
Fantàstic! M'alegra veure que hi ha de fumadors versàtils que en dius amb dos dits de front, ho agrairé força si els amics que tinc que fumen ho són també.
Corpi i Teresín, si citeu un argument d'este blog que no vos passe pel cap dir d'on l'heu tret: us restarà credibilitat ;)
Publica un comentari a l'entrada