Impresentable

 

Vaig encetar el llarg pont de Reis amb una sola idea entre cella i cella: portar-me bé. Per això em vaig dedicar a endreçar la casa, avançar feina que tenia pendent, jugar i passejar amb Matt, llegir a la terrassa mentre prenia el sol, vore bones pel·lis al devedé, cuinar... sense ser conscient que este estil de vida tan bucòlic i pastoral no esta fet per a mi, per la qual cosa era només qüestió de temps que la maldat que m'és intrínseca haguera d'explotar per algun lloc.

I de quina forma.

Divendres estava convidat a un aniversari, però a mitja vesprada els plans s'havien multiplicat i vaig pensar que la millor forma d'arribar a tot seria lliurant-me en cos i ànima a la intoxicació més destructiva.

Òbric parèntesi. Per decisions com aquella de tant en tant no puc evitar preguntar-me si o bé sóc retardat mental o bé m'he carregat la sinapsi neuronal. O totes dues coses alhora. Tanque parèntesi.

Abans d'apropar-me a la festa d'aniversari, em vaig deixar caure per casa d'uns amics a Russafa per fer-me una copa. El problema és que quan vaig eixir del barri de moda de la ciutat no portava una copa, sinó quatre. I amb l'estómac ben buit.

El meu estat, doncs, en arribar a la festa ja estava prou perjudicat, però en lloc de provar a asserenar-me vaig continuar la ingesta massiva de toxines fins a perdre el trellat, la vergonya i les formes, i la resta de plans i de compromisos que tenia per davant també van saltar pels aires.

La recriminació més que justificada que al matí següent em va fer l'amfitrió de la festa resumeix a la perfecció quin fou el meu comportament: "Martí, puc entendre que la festa no era la rehòstia, però hauries d'aprendre a comportar-te i a mostrar una miqueta més de respecte per les persones".

Tela.