Este mes arribaran a les pantalles americanes les noves temporades de United States of Tara, Nurse Jackie i Breaking bad. Esta última és la sèrie que espere amb més ganes i compte les hores per saber com continuaran les aventures de Walter White a Alburquerque amb el tràfic de metamfetamines.
De moment, però, i com els vint minuts que duren els capítols de The Office i de Modern family se'm fan curts, la setmana passada em vaig empassar una sèrie-esperpent que vaig obviar quan isqué, però que he recuperat amb deler: Spartacus.
La delirant història de com un traci que acaba a un ludus de Capua i esdevé un gladiador famós a tot l'Imperi és l'eix principal d'una sèrie destrellatada que provocarà en l'espectador hilaritat descontrolada en comprovar, principalment, que el guió és tan fluix que podria haver-lo escrit un ximpanzé borratxo (menció especial mereix una blasfèmia que es repeteix de forma abusiva a partir de la segona meitat: “For Jupiter's cock!”) i que les interpretacions estan tan poc encertades que fins i tot el britànic John Hannah fa el ridícul en el paper de Batiatus, el propietari del ludus i dels gladiadors-esclaus que allí entrenen.
Tècnicament, Spartacus, no és molt millor, i a la repetició descarada de plànols de multituds i a una línia temporal capritxosa cal afegir que esta sèrie ha posat en evidència que un cos humà no té només uns set litres de sang, sinó pràcticament quatre voltes més.
Igualment lamentablement efectista és el recurs de fer que la sang esguite la pantalla (!) quan, per exemple, un gladiador talla el cap d'un altre amb un únic colp d'espasa (!!).
Spartacus és, en resum, una orgia de músculs, litres de sang i quilos de budells, pits depilats i cossos construïts a colp de batuts de proteïnes, un subproducte cultural en el qual no hi ha rastre de trellat i en el qual la violència gratuïta, el sexe més explícit i les hipèrboles històriques el converteixen en una broma de mal gust.
I per això mateix hauria de ser de visió obligada.
3 comentaris:
Com només tinc un pèl al pit em vaig permetre el luxe de batejar-lo: es diu Espartacus i va rebre aquell nom perquè l'únic que me l'ha mirat amb desig en tota la seva vida va ser un gai anglés de mitjana edat amb el qual vaig compartir habitació d'alberg, fa molts anys,la primera vegada que vaig venir a Barcelona. Aquest senyor es passava el dia llegint la guia 'spartacus' i d'això la nomenclatura. Ja sé que tot això no te gaire relació amb les sèries de gladiadors, tot i que una mica sí...
que bo això del xic d'amunt.
Benvolgut M, la història de l'únic pèl del teu pit té molt a vore amb Spartacus, però és fins i tot més suggerent.
Anònim: quina classe de persones creus que es deixava caure per ací? ;)
Publica un comentari a l'entrada