Aniversari

Ara fa un any vaig cometre l'error de negar-me a fer anys. D'acord amb el calendari i amb la meua partida de naixement, el 25 d'octubre de 2010 havia d'haver fet 31 anys, però vaig decidir plantar-me i tornar a fer-ne 30.

Esta decisió no obeí a cap síndrome de Peter Pan ni, molt menys, a certa insatisfacció amb la meua vida. Conec gent que diu que a determinada edat s'imaginava amb algunes expectatives assolides però en no haver-ho aconseguit cada volta que fa anys se sent més frustrat. En el meu cas, però, és justament el contrari: a la meua edat em sent feliç amb allò que tinc (que és molt) i amb allò que faig (que és allò que vull).

Abans dels 30 havia patit tants enamoraments com desenganys sentimentals, havia encertat tant com m'havia equivocat i havia gaudit de la vida en la mateixa proporció que havia experimentat unes altres sensacions potser no tan satisfactòries, però sí igual d'intenses.

Abans dels 30, en definitiva, ja havia aprés que la vida consisteix en això, i que si existeix l'encert és justament perquè també existeix la possibilitat d'equivocar-se i que l'un sense l'altre no tenen sentit.

Per això, considere que haver-me quedat voluntàriament als 30 fou un error, perquè cada any que encetes et permet fer front a noves (i també velles) sensacions i així, per això, enguany no pense quedar-me novament ancorat als 30.

Enguany, benvolguts, torne als 29.