American beauty

— Saps qui és el xic que viu darrere de la tia Teresa?

— No.

Mentida.

— Sí que saps qui és, home. A vore, un xic prou més jove que tu, que estudiava no sé què d'electricitat...

— No caic, papà. No caic...

Més mentida.

— Que sí, que té cara de mala hòstia, però és molt bon xic...

— Papà, de veres, que no sé de qui em parles.

Més i més mentida.

— A vore, atén. Un xic que viu al final del teu carrer...

— Espera... té un Fiesta roig?

— Sí, eixe.

— Ah, val. Crec que ja sé qui és. Què passa?

Sabia de qui parlava mon pare en tot moment: és un jovenet del meu carrer que s'ha passat l'estiu passejant-se sense samarreta per baix de ma casa i des que pegà l'estiró i s'apuntà al gimnàs em posa molt calent.

— En realitat és una tonteria... resulta que ha vingut al centre de salut hui perquè estava constipat i no sé si saps que té la terrassa de sa casa plena de plantes de marihuana...

— No, no ho sabia...

Mentida: també ho sabia.

— Estàvem allí xarrant i res, m'ha dit que estava sense faena i que ara fumava més porrets i que... bé, en resum: no sé per què m'ha recordat tot a American Beauty. Saps quina pel·lícula és?

Ara no tenia sentit mentir.

— Clar que sé quina pel·lícula és... però dis-me... no li hauràs comprat marihuana al veí, no?

— Tu què creus?

— I jo què sé, papà... i jo què sé.