Poc després de
les eleccions generalíssimes de novembre estava a un pub amb
els amics i se m'apropà un xic:
—
Perdona,
tu eres Martí?
Vaig alçar una
cella abans de contestar:
— Depén
de qui ho pregunte.
Òbric parèntesi.
Sí, quan porte un parell de copes faig esta mena de coses. Tanque
parèntesi.
El xic va somriure
i explicà:
— És
que tenim una amiga en comú: P.
— Clar,
P. Per cert, com està?
— Bé,
supose. El cas és que et vaig vore amb ella fa unes setmanes i
l'altre dia, quan les eleccions, vaig acompanyar una amiga a votar i
tu estaves al seu col·legi electoral.
— Ah,
sí?
La cosa es posava
interessant:
— I
jo volia saludar-te, però no em vaig atrevir.
— I
això per què, xic?
El desconegut
abaixà la mirada:
— No
ho sé... jo sí que m'havia fixat en tu, però tu ni em mirares i...
em feia vergonya.
Vaig pegar un glop
a la copa i vaig prendre aire abans d'amollar:
— Tu
eres el xic que aquell dia que estava sopant amb P. s'apropà a
saludar-la i portava una camisa a quadrets blaus i blancs i un
pantaló marró i també el que acompanyà a votar el dia d'eleccions
una xica vestida amb un xandall rosa impossible i que em preguntà
quantes creuetes havia de marcar en la papereta del Senat.
M'equivoque?
Al xic li canvià
la cara:
— Jo
ja li havia dit que com a màxim tres creuetes, però no se'n fià.
— Clar.
Vam guardar un
breu silenci fins que el xic preguntà:
— Em
dónes el teu telèfon?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada