El convidat

Atenció, pregunta: Què és més arriscat, convidar un desconegut a passar un cap de setmana a ta casa o acceptar la invitació que et fa un desconegut per passar un cap de setmana a sa casa?

Potser una opció és tan temerària com l'altra, però la qüestió és que este cap de setmana he hagut de fer front a la primera i el meu convidat a la segona, i tot i que hi havia un gran nombre d'interrogants en l'aire la cosa ha eixit increïblement bé. I, donades les circumstàncies, fins i tot potser massa.

Quan fa unes setmanes vaig formalitzar la invitació, ni el convidat ni jo ens havíem vist ni havíem parlat mai i només sabíem que un escrivia ximpleries a un bloc i a un compte de tuiter i que l'altre hi escrivia coses serioses i assenyades, però ignoràvem si algú dels dos era un violador, un assassí, un caníbal o, el pitjor de tot, si pesava 120 quilos.

Totes eixes possibilitats van desaparéixer divendres a migdia i el balanç del cap de setmana ha estat una barreja prou equilibrada entre tombs per la ciutat amb parades tècniques per fer-nos copes amb qualsevol excusa i hores i hores (i hooooores) entre els llençols del meu llit.

Galtes roges, escàndol públic al mercat de Colom, sexe de matí, carrer Cavallers amb pluja, conat de sexe oral a un antro de mala mort, visita a la Llotja i al Mercat Central, sexe de vesprada, fotos borratxos a les portes de Les Corts, trobar a faltar l'aire a les torres de Serrans, llargues abraçades al llit, gintònics per mitja ciutat, dinar a El Refugio, canyes al mercat de Mossén Sorell, mans inquietes tot el dia, sexe de nit.

Este cap de setmana tan entretingut m'ha dibuixat un somriure idiota a la cara i, pel que sé, un altre somriure tan idiota com el meu eixia de València diumenge de vesprada cap al Nord.

PS: Per cert, sobre allò dels 120 quilos he de dir que tots dos, un damunt de l'altre, amb prou feines hi arribàvem. Deuríem beure menys i menjar més a sovint.