La setmana passada
va vindre al despatx una clienta per informar-me que havia denunciat
el primer marit (dels tres que n'ha tingut) perquè no li pagava tota
la pensió d'aliments del fill, però que ara volia retirar la
denúncia per evitar mals rotllos.
Vaig celebrar esta
decisió, perquè el primer marit és veí meu i no és bonic portar
al jutjat una persona a la qual he vist en calçotets tot l'estiu des
del sofà de casa.
— Eso
sí — em
va dir —
quiero que hables con él y que le hagas saber que he
quitado la denuncia, para que luego no diga por ahí que soy mala
persona.
Uns dies després
em vaig trobar amb el primer marit a la porta de casa i li vaig dir:
— L'altre
dia vingué la teua ecs! a dir-me que t'havia denunciat pel
tema de la pensió del nano, però vaig parlar amb ella i ha decidit
retirar la denúncia. Ho dic perquè ho sàpies...
— Mira,
Martí —
em va interrompre —
no em fa vergonya que ho veges.
Es va fotre mà a
la butxaca de darrere del pantaló i tragué una llibreta de
Bancaixa. No de Bankia, de Bancaixa.
— Este
mes li he ingressat això —
i assenyalà amb la ungla un moviment de 100 euros—
i només em quedà açò per a acabar el mes.
La quantitat que
li quedava no arribava als tres dígits, i encara no estàvem a
meitat de mes.
— Ho
sent.
No se'm va ocórrer
una altra cosa més intel·ligent.
— I
tampoc em fa vergonya dir-te que vaig a Cáritas a que em donen
menjar, perquè si no molts dies no dinaria.
L'home tenia raó
i no havia de fer-li vergonya res de tot això, però potser aquells
que tenen possibilitat de canviar estes coses haurien de plantejar-se
què estan fent.
2 comentaris:
Sempre m'he preguntat quina quantitat d'injustícia podem tolerar en nom de la justícia. Potser tu, que et mous en toga, en saps la resposta.
Tampoc en fà a mi vergonya, dir que sé, conec i jo mateixa he ajudat a homens a pagar pensions per a ex, ja no a fills, que també¡¡...a dones malfaeneres que ni siquiera fan res per dur la casa avant¡¡...i no et cansa vorer açó dia si, dia també??
Publica un comentari a l'entrada