La
iaia ha estat malalta les últimes dos setmanes. Molt malalta. Era
només un refredat, però pensàvem que ja no ho contava. I la seua
actitud tampoc no ajudava:
—
Per què no vol alçar-se?
—
Perquè no.
—
Per què no vol menjar?
—
Perquè no.
—
Mire, iaia, no es comporte com
una cria, eh? Que té 91 anys i és vella, però no és Benjamin
Button.
En
eixe sentit, la iaia ha tingut la mala sort de caure a una casa on
som poc condescendents amb la malaltia i amb la mort i estes dos
setmanes han donat per a moltes conyes i, a banda d'amenaçar amb
portar-la a una residència i amb començar a repartir-nos
l'herència, també hem parlat d'eutanàsia:
—
Com està, iaia?
—
Malament.
—
Malament? Jo la veig prou bé...
—
Si estic morint-me, ma filla.
—
Jo no la vull vore patir, iaia. Si
vosté m'ho demana agarre un coixí esta nit i li'l pose en la cara i
en un minut acabem amb este patiment.
—
Això mateix m'ha dit ton pare
este matí...
—
Sí, però mon pare no ho farà,
que després tindrà remordiments.
—
I tu no?
—
Jo? Clar que no.
Ara,
però, la iaia ha reviscolat com una verdolaga.
3 comentaris:
uf! doncs que me n'alegre molt! records per la iaia i que no es rendeixi mai :)
M´alegre que ja estiga millor, però no puc evitar pensar què em passaria si jo li diguera eixes coses a la meua que té 89 anys...clar que la meua ens enterrarà a tots...
Gràcies, xiques. La iaia està estupenda.
Ahir li vaig dir que havíem encarregat la làpida per al nínxol i que ja posava "Febrer 2013" i que ara ens tocarà perdre els diners.
:)
Publica un comentari a l'entrada