No
sé per què últimament la gent té la necessitat de contar-me
històries desagradables, com si no tinguera sentiments i estes coses
no m'afectaren.
El
primer va estar l'amo de Lasi (!), una gosseta amiga de Matt:
portàvem unes setmanes sense coincidir al parc i li vaig preguntar
si havia estat malalt. Em va dir que no, que Lasi havia estat
prenyada i que no havia pogut eixir a passejar.
—
I com ha quedat la cosa?
—
Molt bé, però va tindre huit
gossets i, clar, l'animalet no podia traure'ls tots avant, així que
només me n'he quedat quatre. Els altres quatre se'ls van emportar
només nàixer.
No
cal que explique què significa l'eufemístic “se'ls van emportar
només nàixer” en boca d'un caçador com l'amo de Lasi.
El
segon que compartí amb mi una història desagradable sense que fóra
necessari fou un client:
—
Volia haver vingut ahir, però
és que a mon pare li ha passat una cosa...
—
Bé, és igual...
—
No,
si és que voràs, mon pare porta al cotxe un full
plastificat amb una autorització per poder aparcar als llocs de
minusvàlids i, ahir, en tancar la porta del cotxe el full s'envolà
i li entrà a l'ull, i una de les vores de plàstic li tallà la
còrnia i li l'hagueren de cosir a l'hospital.
Quan
escolte coses com “cosir una còrnia” m'entra una picor estranya
darrere del genoll.
Però,
a banda de casos d'eugenèsia canina i de lesions oculars produïdes
per autoritzacions de minusvàlids, l'altre dia em van contar la
història més estranya i més tètrica que he escoltat mai. I ha
tingut lloc només a un parell de carrers de ma casa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada